Aquestes són les dues grans línies d’acció climàtica, que sigui des de la ciència del canvi climàtic, com de les resolucions d’emergència climàtica, estan cada vegada més damunt la taula de qualsevol responsable polític. Ara bé, com en el cas de la presa de decisions, i més sota pressió, decidir sobre què és el més prioritari, si l’urgent o l’important, en aquest cas la mitigació o l’adaptació, avui s’ha convertit en un repte enorme.
Una gran responsabilitat per no haver fet els deures (són molts anys de retards, advertències, previsions, resolucions, directives). Però ara resulta que, a poc a poc, s’està produint un biaix, un decalatge, entre la mitigació i l’adaptació, que resulta molt preocupant i perillós. Com que la mitigació té molt a veure amb la disminució, reducció o eliminació de les variables de producció i consum contaminants i no sostenibles, que ens han portat on estem, la iniciativa privada fa el que ha de fer, canviar, reconvertir, descarbonitzar l’economia, i a això s’hi està dedicant cada vegada més recursos i línies de finançament. És evident que el capitalisme verd truca a la porta.
Alguna cosa té a dir l’administració pública, també, però més com a reguladora, legisladora i inspectora. En canvi, qui té molt a dir, fer, canviar, actualitzar i pressupostar en relació amb l’adaptació –o sigui a la prevenció de riscos i desastres, normatives obsoletes, zones i sectors vulnerables, plans d’emergència, dispositius d’alerta anticipada, protecció civil (més enllà de la «seguretat ciutadana» o de vigilància de curses, fires o festes), seguretat viària, habilitació de refugis, protecció de béns i patrimoni públic i privat– és l’Administració.
Sigui perquè va més enrere que la iniciativa privada (més ràpida de reflexos i menys condicionada per la política), o perquè no s’acaba de creure l’adaptació i la confon amb mitigació, la qüestió és que ni pressuposta noves partides i més recursos, ni presenta projectes als Fons de Reconstrucció europeus, com a oportunitat de posar-se al dia, en matèria d’adaptació. Serien els casos de Figueres i Roses, per exemple, que ho aposten tot a la mitigació, com moltes altres ciutats. És realment increïble quan, a Catalunya, el 50% dels ajuntaments no tenen plans d’emergència o estan caducats i els que els tenen, alguns no incorporen mesures i dispositius d’emergència climàtica, tenint present les noves dades d’impactes climàtics, fenòmens recurrents que ho són cada vegada més, etc.
La Generalitat i la resta d’administracions s’haurien de posar les piles urgentment, si no volen caure en litigis de magnitud com els que ja s’estan donant a Europa i els EUA on sumen ja 1.500 les querelles posades per inacció climàtica.
