Quan llegeixin aquest article, la Setmana Santa serà un record recent, i el moment de començar a comptar el que ens hem deixat pel camí. Les darreres modificacions, en les restriccions per la pandèmia, obria la mà a poder fer més activitat, més moviment, més sociabilitat i, és clar, la gent ha optat per fer-ho; d'aquesta manera les segones residència s'han omplert i molts negocis de temporada han pogut treballar quan feia mesos que no ho feien. Bé, però també s'ha incrementat el risc de contagi de manera continuada des de fa setmanes.
Tot són crides a la responsabilitat, però és evident que, si incrementem la mobilitat, també incrementem el risc de contagi i el nombre de casos; la vacunació va més lenta del previst, la UE es baralla amb farmacèutiques perquè compleixin els terminis. En alguns territoris, sembla que s'hagi imposat una versió rara de la Dolce Vita en la qual milers d'estrangers van per passar dies de vacances enmig d'una festa contínua. No era això.
A l'Empordà s'ha incrementat força l'activitat, i els visitants han donat un aire de normalitat que convenia, als que han vingut i als que hi vivim, malgrat que sapiguem els riscos que comporta. Tot ha estat més controlat, majoritàriament tothom complia i qui no, tampoc devia fer-ho en el seu lloc d'origen i, per tant, és un perill allà on sigui.
Ha quedat evidenciat que som molt lluny de la normalitat, potser no hi tornarem, perquè tots acabem anant amb recel i certa por. A més, recel i por es barregen amb el cansament, l'afartament d'una situació que se'ns escapa del nostre control. Veiem les notícies que altres països de la UE estan molt pitjor que nosaltres, França o Alemanya en són exemples, però això no és un consol.
L'estratègia de contemporitzar entre control de la pandèmia i l'increment d'activitat, segons les dades, pot ser més o menys efectiva, tot i que em temo que entre festes, PCR, vacunes i mascaretes, ens queda un tram llarg per acabar allò que va començar fa més d'un any.
