Llegeixo en aquesta mateixa publicació: «La novel·la negra guanya la partida dels més prestats» (Setmanari de l'Alt Empordà, 26 de gener de 2021, p. 45). Sorprenentment (?), els Top 10 de les cinc principals biblioteques comarcals no inclou cap títol o autor emporità. Em considero un afamat consumidor d'aquest gènere, propens a manifestar més blanor de criteri i simpatia pels escriptors i intrigues de proximitat -com la garrotxina i l'empordanesa-, ja que el coneixement de les ambientacions augmenta la curiositat i la implicació del lector com a detectiu passiu.

Aquest seria el cas dels pioners empordanesos de la novel·la de lladres i serenos: Baldomer Salabert (Una maleta, 1957), i Albert Padrosa. És anecdòtic que en Mero Petit -que també era pintor- en el pròleg del debut del seu amic (Alineación, 1978) el burxava perquè escrivís la resta de la seva prolífica obra -que s'allargà fins al 2008- en català, però aquest es va mostrar reticent a canviar de registre idiomàtic. Una maleta també s'havia escrit en la llengua creativa de Manuel Vázquez Montalbán i d'Eduardo Mendoza!

Les dues dècades del segle XXI ens han aportat alguns creadors i títols de prestigi, amb la causalitat que el trinomi Vehí-Torrent-Pascual han pogut i sabut manllevar, del seu ofici com a agents de la llei, matèria primera i ciència fidedigna per a les seves trames de ficció. Agustí Vehí -sotsinspector de la guàrdia urbana de Figueres, malauradament ja absent- fou l'autor de tres novel·les notables: Quan la nit mata (2011), que podria figurar en una col·lecció antològica catalana de tots els temps, inclou un retrat de la societat figuerenca i del cos de la policia nacional durant el franquisme; Abans del silenci (2009) tracta de la resolució en terres empordaneses de la investigació d'uns assassinats en sèrie durant les darreries de la guerra civil. A Ginesta pels morts (2010) assistim al desplegament de 150 mossos la diada de Sant Esteve per intervenir un laboratori de droga en un antic búnquer de Darnius.

L'empordanès-garrotxí Josep Torrent (cap de la policia municipal d'Olot durant el famós segrest de la farmacèutica) ubica en escenaris turístics (Roses, Museu Dalí, Cadaqués...) tres puzles d'alta estofa, que ha de resoldre Damià Surrell, caporal, sergent i després sotsinspector de la Unitat d'Investigacions dels Mossos de Figueres: Detalls culinaris (2010), La sang és més dolça que la mel (2014), 996 (2016). La novel·la noir empordanesa torna a parlar en castellà, refinat i curós, en dues peces d'Eduard Pascual, llersenc d'acollida que havia estat especialista en investigació criminal de la comissaria dels Mossos a Figueres. El recull de narracions Códex 10 (2009) no té parangó en qualitat amb El Umbral de la muerte (2010), un brillant exercici de filatura argumental en què el sergent Flores haurà d'enxampar el gestor d'un macabre joc de bookcrossing.

L'Esther Vila, mestra jubilada i empordanesa d'adopció (Navata, Ventalló), és la creadora d'un tàndem de reporteres gràfiques que es veuen involucrades en afers d'investigació criminal. A dues de les seves tres novel·les (Els bessons rere la finestra, 2016, La bossa de seda, 2018) es respiren aires empordanesos.

D'ambientació de la postguerra civil a l'Empordà són les novel·les d'Octavi Dalmau Cobdícia. Figueres, 1943 (2017) i Nèmesi. El burot de Maià (2021), en les quals el caporal Molins de la Brigada d'Informació de la Comandància de la Guàrdia Civil de Figueres ha de resoldre en el primer cas el misteri d'un avió alemany estavellat a la muntanya del Pení; al segon, l'assassinat d'un jove en un camí freqüentat per maquis i contrabandistes a les garrotxes d'Empordà.

La lectura de contes noir pot ser un bon fàrmac per combatre el neguit que ens provoquen els blues de la pandèmia. Anem-hi doncs, a la biblioteca. En tenen a cabassos i a mansalva (sense cap perill)!