03 de febrer de 2021
03.02.2021
L'Empordà
Figueres

El show de Truman

"Tots plegats som una muntanya d'emocions contràries i oposades que no canvien cada dia, sinó gairebé cada hora"

03.02.2021 | 13:24
Gemma Alegrí

Em va semblar una pel·lícula meravellosa. La vaig veure per primera vegada quan tenia tretze anys, a l'escola. Fins i tot, recordo el lloc on em vaig asseure a classe. La història em va semblar xocant i imprevisible a la vegada, però també és cert que, a mesura que avançava, podia entreveure com acabaria. Potser aquesta és la gran diferència entre el cinema i la vida real.

La situació actual no és gens fàcil. Ho sap tothom. Però vivint el que estem vivint, tot i que estic tipa de llegir notícies i articles sobre la pandèmia, em resulta complicat escriure sobre un altre tema. Crec que majoritàriament compartim els sentiments dels últims dies. També els dels últims mesos. Tots plegats som una muntanya d'emocions contràries i oposades que no canvien cada dia, sinó gairebé cada hora. La nostra realitat s'ha convertit en una mena de simulació que ni els millors directors de cinema s'haurien pogut imaginar mai. No parlo només de la situació sanitària, és clar.

Estar connectat amb l'actualitat és parar boig. Més enllà de mesures canviants, del sentiment del dia de la marmota i de nervis incontrolables, algú haurà de veure que darrere les pantalles a les quals estem constantment exposats, hi ha persones. Que darrere les vint-i-cinc mil "últimes hores" de les televisions, hi ha avis que estan espantats. En definitiva, que no estem al cinema i que potser ens ho hauríem de prendre tot amb una mica de calma. O amb una mica més de temps. Seleccionar què cal explicar i què no. Comunicar bé per fer arribar un únic missatge clar i concís. Pensar abans de fer, de dir o de moure un sol dit.

Per molt que ho intenti, m'és gairebé impossible mantenir la calma durant més d'un dia. La situació és tan incerta, tan convulsa i tan ràpida que acabarà afectant greument la salut mental de les persones. La normalitat, entre moltes cometes, fa molt temps que no forma part de les nostres vides i la positivitat és gairebé impossible d'imaginar. El nostre dia a dia s'ha convertit en una enumeració imparable de notícies, titulars i "noves" informacions monotemàtiques.

És clar que hem de parlar de l'actualitat, però potser el que no cal és sobreinformar de la manera com ho fem, tal i com demanava fa uns mesos. La culpa no és només dels mitjans de comunicació que, al cap i a la fi, estan fent la seva feina, sinó també de les xarxes socials i dels encarregats de governar la ciutadania. Què és aquesta nova polèmica dels mítings electorals? L'excusa és bona. "No hem modificat res. La participació política és un dret fonamental". El que no es pot negar és que és un bon argument per defensar-se de les crítiques. Tot i això, potser el que s'hauria de prioritzar, encara que no sigui considerat un dret fonamental, és poder visitar els familiars que viuen sols en pobles a menys de cinc quilòmetres de casa o poder anar una tarda al cinema. Per conjuntar amb la pel·lícula que ens estan fent viure no ens aniria malament.

Ja que parlem de cinema, si no heu vist "El show de Truman", us recomano que ho feu. O que si ja l'heu vist, hi torneu. No només per la gran interpretació de Jim Carrey o per la magnífica història, sinó perquè segur que establireu importants relacions entre el protagonista i la pel·lícula que ens ha tocat viure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook