01 de desembre de 2020
01.12.2020
L'Empordà

Pous i Pagès

Faig aquest llarg exordi per congratular-me per la recent edició del llibre 'Per Catalunya' que el mateix autor no va veure publicat en vida

30.11.2020 | 20:12
José Luis Bartolomé, professor i escriptor.

Crec que ja he explicat alguna vegada que un dels meus propòsits vitals una mica abans i després de la jubilació com a docent de la llengua de Charles Dickens i de Louise Glück, ha estat la recerca del temps no gaudit com a lector dels clàssics de la literatura empordanesa. Una guia valuosa han estat els articles de Vicenç Pagès a la Revista de Girona (recopilats en format de llibre, Clàssics revisitats, el 2018) i el nomenclàtor viari, confiant que les comissions que proposen l'odonímia (els noms de les vies públiques) han tingut, tenen, i tindran bon coneixement de la vàlua dels candidats a inscriure la seva reputació en les plaques de les àgores locals a Figueres.

I sí, el llistat de carrers, places, avingudes batejades amb un nom d'escriptor és més que anecdòtic, gairebé cobreix totes les lletres de l'alfabet (M. Àngels Anglada, Manuel Brunet, Damas Calvet... Montserrat Vayreda).

En tres casos el reconeixement del mèrit és doble, afegint-se l'onomàstica del carrer al de tres edificis escolars: Maria Àngels Anglada, Anicet de Pagès, Josep Pous i Pagès. És curiós el cas de Carme Guasch, que té dedicada una escola a Figueres i un carrer a Vilafant. Una ullada a la vintena i escaig d'autors del nomenclàtor, ens desperta algun dubte (per què no té homenatge vial Teodor Baró?), i corrobora el pas erosiu del temps: Qui recorda si Enriqueta Paler i Sebastià Trullol eren poetes, dramaturgs, o contistes?

Faig aquest llarg exordi per congratular-me per la recent edició d'un llibre que el mateix autor no va veure publicat en vida, qui participa del triangle –amb Anglada i Fages de Climent– dels clàssics alt-empordanesos que he llegit amb més profusió.

El recull dels discursos, conferències i parlaments de Josep Pous i Pagès entre el juny de 1937 i el gener de 1939 veuen la llum en un moment més que oportú, no debades va ser un gran i fidel baluard del catalanisme polític i social.

Per Catalunya (amb la inestimable cura de Maria Àngels Bosch) referma les opinions que el lector ha dibuixat del perfil d'humanista crític i compromès (Josep Piula era un dels seus noms de ploma), «del seu apostolat cívic» en paraules del seu amic Rafael Tasis, després de la lectura d'algunes de les obres narratives de l'escriptor d'Avinyonet: la visió materialista del cosmos modern (en el seu debut, Per la vida, el 1903), l'antropologia empordanesa del conflicte d'incomunicació generacional ( Quan es fa nosa), l'abús del poder i la injustícia de les lleis (a Revolta, un vell mistaire, en Gori, pateix la persecució de l'Estat que declara monopoli la fabricació de llumins), el trencament de les convencions del pairalisme ( La vida i la mort d'en Jordi Fraginals), la descripció de la misèria i la grandesa de la condició humana ( De la pau i del combat), el costumisme del món rural ( La gropada, En Simó, L'home bo...).

Aquests punts suspensius em recorden que encara haig de donar continuïtat a l'única peça teatral que li he llegit, amb un títol metafòric que il·lumina la realitat de la societat del segle XXI viscuda fins ara: Vivim a les palpentes. Només em queden dinou peces dramàtiques més!

Com diu l'auca que li dedicava el polifacètic osonenc Joan Vilamala (2017), Pous i Pagès escrivia teatre «com si fos segar i batre».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook