Ànima de tramuntana

A l'inici: «El temps s'ha replegat en un racó, a punt d'arquejar el cos i saltar com un gat». Prepareu-vos lectors i amants del senderisme (d'actuals rutes iberes) pel salt quàntic (de Rhode a Arse, passant per Indika i Empòrion). Talment el gat de Schrödinger: la memòria és viva o és morta dins la nostra capsa de sabates?

Així desvela Ànima de tramuntana i s'envola exultant en clau femenina amarada de natura -cercles espiralats que no s'acaben, cicles vitals, estuaris i estacions: «havíem vorejat unes illes rocoses on alguns indiketes pescaven corall com el que lluïa a la fíbula d'Ekinar, encrostat en una gota de sang presa, menstruada per la mar». Núria Esponellà, hàbilment, captura la plana empordanesa del segle III aC en tota l'esplendor i el costumisme; tan ben articulada que gairebé l'aroma et penetra a la carcassa. Si quelcom prové de l'imaginari de l'autora - que de haberlo, hay lo-, és tan real que fa basarda. Els grecs, ara més que mai, de profunda actualitat. Arrels àmplies que arriben fins avui dia s'estenen a la Mínia (Hermínia), una de les principals protagonistes. L'arqueòloga freelance, que sent tan propera, en llevar el tap de dues intrigants tombes a la necròpolis de la ciutat ibèrica d'Ullastret (dita Undika, Indika o terra d'aiguamolls), en restitueixen els fonaments i part de la muralla, alhora, buida el que duia al pap, consolidant els seus pilars; per omplir-se novament de vida: saber-se viva. Dues dones d'èpoques molt distants que a causa de les vicissituds acaben per comprendre el valor de la pèrdua com un guany; el buit i la mort són l'antimatèria de la qual n'extreuen el fang que les farà partícips de «l'Amor autèntic», aquell que «no s'esgota». I és que la vida s'explica per ella mateixa, amb els contrallums. Valorar el que es té, ser útil i aficionat a la vida és el propòsit de l'Amor. De res serveixen l'addicció dels humans al psicodrama, l'automatisme diari, fugir de la mort; o la por al canvi, que és una constant palpable. Ser o no ser civilització, i estimar-se el llop és important, que potser és com «la bestiola de l'Ànima» (el personatge de la novel·la Solitud, de Víctor Català o Caterina Albert) per desprendre's de l'odi i la ràbia.

Tenim en compte el fet d'empènyer de l'aigua per a travessar la roca, assolir el riu que desemboca a la mar, convertir-se en aigua de pluja o potser en un altre animal, però aquàtic: «I per què un dofí?» -«És tan lleuger? Salten d'aquella manera tan gràcil per sobre les onades? L'agilitat és la qualitat que admiro més. Saber lliscar i no deixar-se atrapar per res?» (de quan la Mínia es tatua un dofí quan trenca la relació amb el cirurgià-cardiòleg, una de tantes. Acaba de saber que l'oracle de Delfos està dedicat al dofí); «des que puc ser pluja em sento millor», «una gota de pluja que cau per la galta d'un oceà». Talment la Núria, l'autora d' Ànima de tramuntana, tota ella està feta d'aigua (salada -perillosa i incerta- i dolça -segura i coneguda-; però, sobretot, d'aigua dolça) com bé ens ha fet saber al llarg de la seva trajectòria literària. I en el transcurs de les quatre-centes noranta-dues pàgines de la novel·la: això és el que passa al cap i a la fi, flueix agafada enlloc, contínuament.

En resum, Ànima de tramuntana amb el seu idiolecte és una declaració de valorsÀnima de tramuntana, una interessant classe d'història, un estudi rigorós de l'ús i l'origen dels mots (alguns d'inclusió tecnològica justa i inesperada) i dels personatges (que aporten un toc d'humor, com l'Estel, l'amiga de Mínia i infermera); i, hi trobareu l'empatia necessària per descriure l'especejament carni dels guerrers de l'època. És el relat que tot ho enquibeix, gens sensacionalista, escrit des d'una òptica intimista que deixa veure el cel esbatanat de Núria Esponellà: l'ànima, de tramuntana. De molta riquesa i poca extravagància, humil i senzilla. La clau del seu l'èxit.