Diuen que qui treballa amb allò que li agrada és com si no treballés. Certament, hi ha pocs afortunats que puguin ventar-se de fer-ho, perquè penso que la majoria de la població treballem, si tenim feina, per viure.
Hi ha col·lectius que semblen més vocacionals que d’altres i segur que ara, amic lector, us han vingut al cap els metges, les infermeres, els periodistes, els actors, els mestres, els cuidadors de persones amb capacitats reduïdes o esportistes professionals.
Hi ha un sector, però, en què no hi hauríeu pensat si no fos pel títol i que, tot i la duresa i els mals moments que viuen, segueixen estimant la seva feina. Recomano el documental Diàlegs amb el mar, de Maria Velasco, que s’ha visionat recentment, amb molt d’èxit, al Festival de Medi Ambient Suncine de Barcelona.
Més enllà de la bellesa plàstica de les imatges de Roses, mostra la dura realitat dels pescadors, bàsics per a l’economia del primer sector. Un fidel reflex d’una gent que passa la vida al mar, però mirant el cel, a mercè de les inclemències i amb una feina tan inestable com els seus vaixells en els moments de tempesta. Un col·lectiu que fa temps que ho passa malament i al qual aquesta pandèmia l’està acabant de matar. Les llicències són escasses i cares, les reparacions constants, les subvencions minses, les exigències exagerades i els beneficis inexistents. Ha de ser dur que després d’una llarga i dura jornada (sovint en plural) lluny de casa i en males condicions, la recompensa impliqui una subhasta a la baixa, on res puguin fer, havent d’acceptar preus irrisoris en comparació al que després marca el tiquet de compra de la peixateria.
Com es posa de manifest en el mateix documental: una manca de respecte.
Un sector amb una competència exterior brutal, com passa amb la pagesia o la ramaderia. La globalització, sumada a la rapidesa dels transports actuals, fa que trobem peixos de mars australs i llunyans, a bon preu. Però nosaltres hauríem de triar el peix de «milla zero», donar suport als de casa i pagar allò que és just, però al primer esgraó, aquell que cada dia se la juga i pagar-ho de gust perquè, al cap i a la fi, el que ens ofereixen és plaer, és sabor, és salut, és vida. I així asseguraríem el seu futur, que vinguessin noves generacions que estimin, com ells, la mar i la seva feina, com ha estat tota la vida i es facin càrrec d’un sector imprescindible per a l’economia local.
Un diàleg amb els pescadors que caldria reforçar.
