18 de agost de 2020
18.08.2020
L'Empordà

Rere les passes de Gaziel

«Potser ningú el reivindica, o ho fa amb la boca petita, però tothom sent admiració per la seva consciència crítica»

17.08.2020 | 18:58
Rere les passes de Gaziel

No voldria entrar en tòpics per explicar segons què, però em sembla que tendim, en aquest país nostre, a obviar amb el pas dels anys aquells casos particulars que tenen, i així se'ls hi admet, el cap ben endreçat, i enaltir de manera més o menys injusta la mediocritat en general. Podria proporcionar exemples d'una cosa i de l'altra, però a banda d'innecessari no portaria a gaire res. Els exemples de mediocritat sovintegen, i sobre els que tenen el cap ben endreçat, el millor és difondre'ls.

Un per difondre, periodista excepcional, considerat el primer periodista modern a l'Estat espanyol amb una perspectiva internacional, un iberista pràctic com el considera el també periodista Jordi Gràcia o definit pel polític i editor català Josep Bonet i Morell com a «probablement l'escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en aquest segle»: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, guixolenc de naixement i barceloní d'adopció. A Meditacions en el desert, amb una reedició de l'any 2018, el mateix Gaziel ens dona una pista, potser, del perquè ha estat un dels personatges literaris menys reivindicats atès que escriu: «Jo he estat un home al qual els dos bàndols el volgueren assassinar», per tant dona a entendre que no era sant de la devoció de ningú. No sé si el fet de no encaixar en els àmbits ideològics de cada època és bo o dolent; en tot cas és una circumstància que pot provocar un profund desencís en tot el que t'envolta, i així li va passar a Gaziel.

Agustí Calvet fou escollit director de La Vanguardia l'any 1920, fa un segle, i gran part del prestigi d'aquest diari es deu a la seva manera d'entendre el periodisme i ja abans amb les seves ressenyes internacionals durant la primera guerra mundial, a banda de fer equilibris ideològics entre Godó i Cambó. Potser ningú el reivindica, o ho fa amb la boca petita, però tothom sent admiració per la seva consciència crítica, lucidesa, nervi o fermesa en la recerca de la veritat i la raó fins ratllar la ingenuïtat, com diuen força cròniques dedicades a la seva feina. Anar rere les passes de Gaziel potser és retrobar una determinada manera d'escriure i transmetre idees, des de la consciència crítica sense anar més lluny; per això cal recuperar-lo i sobretot llegir-lo. Cent anys després, encara dona curioses sorpreses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook