Sense voler prendre la feina als historiadors, molts sabem que el mil·lenarisme (no el mileurisme actual) va ser un corrent social que va fer que entorn de l'any mil de la nostra era es visqués amb molta por la fi del món. I que d'allà en va sorgir un afany per a salvar l'ànima construint moltes esglésies i pagant el delme a l'Església.

Ara estem vivint una espècie de Bi-mil·lenarisme, on la qüestió ja no és preguntar-se «per què Déu permet el mal, la mort, els desastres»?, sinó: «Què fem malament les persones que provoquem la destrucció del nostre món, la casa comuna»?

Hem passat del memento mori (recorda't que has de morir) a la descoberta de la fragilitat de l'espècie humana, quan pensàvem que amb la ciència ja havíem dominat el món, la matèria i totes les coses. Resulta que un microscòpic virus i no la bomba atòmica, és el que ens fa adonar de la nostra fragilitat.

I acabo de llegir que el 2019 va augmentar la despesa militar a escala mundial; que fa temps que molts ens preguntem per a què tanta despesa en armes i en investigació militar, si resulta que és inútil, que no es mata el virus amb canons. Que a l'Estat fins fa poc uns generals, ple de medalles, fossin els portaveus del Govern, va ser motiu de mofa a l'estranger.

En els darrers setanta anys, per donar resposta al conflicte de la II Guerra Mundial es van anar creant organismes mundials (ONU, UNESCO per la cultura; OMS, per la salut; FMI o BM per l'economia; WWF, per defensar la natura...), i encara el WWW per la tecnologia; però molts d'aquests organismes són més part del problema que de la solució, lamentablement.

I encara mantenim guerres (fredes i calentes), migracions i refugiats; una part del món amb un gravíssim consum capitalista, mentre la majoria de la humanitat viu en la pobresa econòmica, sanitària i social; i el nou risc dels estats que controlen les noves tecnologies i són els primers fabricants de fake news.

S'estan aixecant veus arreu reclamant un canvi d'època, un canvi de paradigma, fonamentat en la sostenibilitat. Una sostenibilitat ecològica (capa d'ozó, defensa amazònica, mars de plàstic, residus de material d'un sol ús...), però també social (contra la pobresa, les diferències abismals entre persones... amb l'atur actual i la caiguda de l'estat del benestar); una sostenibilitat econòmica (el capitalisme desenfrenat ens ha portat a un carreró sense sortida), i en aquests moments de confinament, crec que cal defensar una sostenibilitat democràtica, com mai: l'extrema dreta que creix, els drets humans que es conculquen, les noves formes de control amb les noves tecnologies...

La fractura social que es fa evident ara ens urgeix a trobar noves maneres de viure, de relacionar-nos entre nosaltres i amb el planeta; potser cal potenciar formes de teletreball per evitar desplaçaments innecessaris, però també consum de productes quilòmetre zero. És molt simptomàtic que en aquests moments, amb un atur tan greu, els sindicats agrícoles de casa nostra no troben prou persones per la recollida de la fruita.

Certament que davant la mortaldat d'avis en els geriàtrics cal una revisió de les residències, del seu funcionament, dels beneficis que generen per a uns pocs, i potser cal agrupar geriàtrics i escoles per tal d'una millor interconnexió entre generacions.

Quan arribi el desconfinament, caldrà que sigui per raons de benestar global: tenir el sentiment de créixer humanament, per a esdevenir persones, amb menys pressió econòmica per a viure millor, amb més benestar. Fins ara, per la vida, es perd la vida! Cal una economia del benestar per a tots i tothom. I, certament que en un món més sostenible, produir i consumir menys propiciaria un major benestar.

El papa Francesc ha reclamat un salari universal per als més vulnerables: sembla que pel que fa a l'Estat s'hi està treballant. La seva viabilitat deu ser possible per evitar engrandir la greu fractura social, i que sigui possible que l'ascensor social funcioni. En aquests moments, Serveis socials, Càritas, Sor Lucía Caram i molts altres estan advertint que es triplica la problemàtica social en els nostres pobles i ciutats.

Si volem ser dignes d'habitar junts en el nostre planeta, si volem sentir-nos companys de viatge en una mateixa barca enmig del temporal, ens cal defensar la sostenibilitat ecològica, social, econòmica i democràtica.