Seguim confinats i encara no sabem exactament fins quan. Ja és una rutina més o menys suportable. Tot depèn del tarannà i les circumstàncies de cadascú. El més difícil és el no contacte amb familiars i amics. Falten abraçades i xefles, riures i plors compartits per sentir-nos humans, per saber que som persones que vivim en societat. No està malament un recés. Potser feia falta i la natura ens l'ha ofert, encara que ens el faci pagar car.

Ara vindrà la segona part en la qual es posaran a prova les nostres capacitats per capgirar la direcció equivocada. Moltes veus parlen de noves possibilitats, tant econòmiques com laborals, i si resultava difícil posar-ho en pràctica per la inèrcia que portàvem, ara semblaria més fàcil de portar a terme.

Però una cosa és canviar el rumb, i l'altra és analitzar la nostra actitud davant la situació que estem vivint. La dels polítics que governen els països del món i la de la societat sencera.

Per explicar-ho un xic, permeteu-me que manllevi, de l'escriptor nord-americà Charles Eisenstein (1967), les seves reflexions sobre l'actual pandèmia. Entre altres coses (i sense menysprear la gravetat del coronavirus tot i pensar que pugui arribar a fer 500.000 o potser 5 milions de morts en tot el món) es pregunta què passa amb els ja confirmats 5 milions de nens morts de gana l'any passat i pels quals cap govern ha bellugat un dit. O els suïcidis (1 milió de morts l'any), o les sobredosis, o l'obesitat (que mata 2,8 milions de persones cada 12 mesos). I segueix preguntant-se per què no posem el mateix èmfasi en evitar el desastre ecològic en lloc de triar accions que amplifiquen el perill. I es respon: «Senzillament, davant la gana al món, els suïcidis, la toxicomania, l'obesitat o la crisi ecològica, no sabem què fer com a societat». I continua: «Avui es declara una epidèmia contagiosa i, finalment, podem passar a l'acció. És una crisi per a la qual el control funciona: quarantena, confinament, aïllament, rentat de mans. Tot això fa del coronavirus un receptacle còmode a totes les nostres pors mal definides, un espai on canalitzar el nostre sentiment d'impotència davant els canvis que s'albiren. Al contrari que amb altres de les nostres pors, la Covi-19 es presta a un pla d'acció», i acaba la reflexió dient: «Presentem el coronavirus com una crida a les armes, reorganitzant la societat com si es tractés d'un esforç de guerra... i considerem un fet normal el desastre ecològic, i la mort per gana de cinc milions de nens».