05 de maig de 2020
05.05.2020
L'Empordà

La pandèmia

«El silenci dels carrers em fa pensar en els primers anys de postguerra, en què el silenci era gairebé absolut i la vida quedava paralitzada»

04.05.2020 | 19:42
La pandèmia

D'aquest fet extraordinari que des de la segona setmana de març ha canviat les nostres vides se'n parlarà durant molts anys. Escric aquest article en plena Setmana Santa, concretament, divendres. El silenci dels carrers em fa pensar en els primers anys de postguerra, en què aquests dies el silenci era gairebé absolut i la vida quedava paralitzada, només amb els actes propis de les celebracions cristianes.

Fa dies que els diaris parlen del desgavell que hi ha hagut en algunes residències de gent gran, en les quals les persones grans ho han passat i ho passen malament. Són persones de la meva generació, nascuts els anys 30 del segle XX, que varen patir les conseqüències de la guerra civil essent nens i que, després, a partir del 39,van haver de suportar la llarga etapa de privacions de tota mena que va durar ben bé fins al Pla Nacional d'Estabilització Econòmica, de l'any 1959. Algú ha qualificat aquesta generació com els que ho hem passat més malament.

Cada cas i persona és diferent, però considero que molt pitjor va ser la generació dels nostres pares, que varen haver d'anar al front a fer la guerra, alguns quasi nens, com els 30.000 de la lleva del biberó, nascuts l'any 1920, que a finals de l'any 1938 van ser mobilitzats pel president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña.

Els que van sortir-ne vius van ser obligats a fer tres anys de servei militar i molts van patir penes de presó i treballs forçats. I després, van haver de fer front a la dura etapa dels anys 40 i 50. Aquesta sí que és una generació que es mereix tot el respecte i l'admiració.

Per commemorar els 100 anys del seu naixement, el periodista Víctor Amela ha publicat un llibre d'entrevistes a uns quants sobrevivents, que porta per títol Ens van robar la joventut. Un títol del tot escaient, ja que vertaderament va ser exactament així; una joventut perduda i que mai ningú els va tornar. Jo crec que el primer govern socialista de l'any 1982 d'en Felipe González els hauria d'haver concedit la jubilació amb 62 anys, amb els drets com si en tinguessin 65, a tots aquests herois. Però, res de res.

Tornant a l'actualitat, el que més dol és el fet de no poder acomiadar-se, abans de morir, dels fills, nets i resta de familiars i que siguin sepultats gairebé clandestinament a fi de no propagar el maleït virus que ens aclapara ja fa setmanes. Estic convençut que tard o d'hora aquest malson passarà i que tornarem a la vida «normal», però penso que hauríem d'aprofitar aquest fet extraordinari per aprendre la lliçó, i, tots plegats, sense excepcions, fer els possibles per canviar les nostres maneres de fer, no castigar tant el planeta Terra i actuar més amb el cor que amb el cap.

En definitiva, aprendre a ser millors persones i donar importància a feines que ens semblaven d'estar per casa i que ara hem vist que són de vital importància.

No puc acabar aquests escrits sense agrair a totes les persones que durant aquest llarg temps han de treballar perquè la resta puguem continuar vivint.

Amb especial agraïment pel personal sanitari que ha estat i està sempre a primera línia, exposant la seva salut. També, per descomptat, a tot el personal de neteja viària, a les forces de seguretat, als sacrificats treballadors i comerciants del ram de l'alimentació, als agricultors, als pescadors, als quiosquers de premsa, als camioners, etc.; en definitiva, a tots els que fan possible que el calvari sigui més suportable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook