17 de abril de 2020
17.04.2020
L'Empordà
Mirall trencat

Ha marxat el brogit de cotxes i enyoro l'Empordà

Dues dones de cabells blancs s'han convertit en el paisatge de les últimes setmanes de la periodista llersenca confinada a Barcelona

17.04.2020 | 09:43
L'autora del text, la periodista altempordanesa Sònia Pau.

Cabells blancs, curts, ben pentinats tot i que fa temps, segurament molt de temps, que no han passat per la perruqueria. Ulls petits de color indefinit que parlen i diuen mil i una coses tant l'una a sobre de l'altra que no diuen res i ho diuen tot. Llavis que van ser més, molt més, del que són ara. Segur. Rostres que tan aviat somriuen alegres com mostren enuig i desconfiança. Mans que s'ensenyen poc i s'amaguen molt. Me les imagino tremoloses i arrugades i plenes de taques i fràgils i amb els dits torts. Me les imagino...

No en sé els noms. S'han convertit en dues persones habituals en el meu paisatge de les últimes setmanes. Les busco i, si no hi són, pateixo. No en sé els noms i m'és igual. Són «lesdonesdelscabellsblancs». Una viu al costat de la fleca. S'abriga amb un mocador gran rosa i sempre duu dues bosses i uns cartrons. Camina amunt i avall. O seu davant d'un aparador d'una de les botigues tancades pel confinament o dorm a l'entrada del pàrquing. I l'endemà igual. L'altra viu just al costat de casa. Només la veig de mig cos cap a dalt quan surt al balcó, em mira i em saluda. A vegades, són les vuit i tothom surt a aplaudir, ella no hi és i em fa patir. Apareix i em mira i em saluda i em somriu i pica de mans. Estem massa lluny per establir cap conversa. No en sé res d'ella. No en sé res d'elles. Són les meves donesdelscabellsblancs, d'ulls petits i de llavis que devien ser molt més del que són ara.

El confinament per la Covid-19 ens ha canviat el paisatge quotidià. Ens permet mirar-nos de forma reposada un entorn que sempre ens hem mirat de pressa. Ens permet pensar. Quan tot passi, perquè tot això també passarà, no podem tornar on érem. No podem tornar a viure com vivíem, a consumir com consumíem, a malbaratar com malbaratàvem (perquè teníem de tot i molt, i pagant Sant Pere cantava). No podem tornar a no valorar les professionals de botigues i súpers, serveis socials, ambulàncies, CAPs i hospitals. No podem tornar a caure en tants errors.

Es posa malalta la gent del voltant. Se'ns moren familiars i amigues. No sabem què dir ni com consolar tant de dolor. Ens supera la realitat. Una pandèmia amb milers de morts. L'egoisme de qui es creu amb dret a marxar de cap de setmana és senzillament una mostra de l'estupidesa humana. A casa ha desaparegut el brogit dels cotxes, he guanyat dues dones de cabells blancs i enyoro l'Empordà. He guanyat un teixit comunitari veïnal i tinc immenses ganes de mirar als ulls a família i amistats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook