Recordo bé el claustre extraordinari i urgent que vam celebrar el dijous 12 de març, en acabades les classes. Breu: aneu cap a casa, el centre es tanca per un període desconegut, manteniu-vos en contacte amb el centre, us escriurem...
El balanç, després de tots aquests dies, és clar: situació de crisi global per coronavirus ja coneguda, 20 llargs correus informatius (un al dia) a tot el professorat, i incomptables de grupals o individuals; 10 missatges generals (un cada dos dies) a totes les famílies i alumnat; incomptables trucades, missatges, reunions virtuals (no m'imagino això sense Internet!) cada dia (en algun dia fins a 6)... incorporació constant d'informacions (sempre primer a través dels mitjans de comunicació que a les direccions dels centres!... sembla que no atrapem la vida!), aclariment de «fakes», suport emocional a les famílies i alumnat... l'equip directiu i els 70 professors del centre treballant jornades llargues (en molts casos conciliant amb la cura dels fills i altres familiars) diàriament per arribar a tot i a tothom, aclarint dubtes, promovent contacte amb tots els alumnes...
«Què en sabem de la...?» «Estic trucant a casa de la seva amiga... em diu que se'ls han acabat les dades... però viuen davant per davant i es poden veure pel balcó...»
Dos professors del centre han perdut els seus respectius pares, i no han pogut acomiadar-se d'ells com voldrien. Els hem hagut de donar el condol per telèfon.
Ens truquen les nostres filles: L'una, infermera d'urgències en un hospital. «Pares, quedeu-vos a casa, i no sortiu!». L'altra, des de Barcelona. «Pares, quedeu-vos a casa, i no sortiu!!»... Sí, sí, sí... ho hem entès!
Cada dia a les 8 sortim al balcó a aplaudir. Hi ha tanta i tanta gent a la qual aplaudir!
No ens veiem cada dia a l'institut, però hem teixit una xarxa de treball, informacions i complicitats per a arribar a tothom. Amb esforços de moltes famílies, de molts alumnes i de molts professors.
El centre està obert, o està tancat?
No cal dubtar. Els centres educatius estem vius i ho volem seguir estant. A distància mentre calgui (intranets, e-mails, videoconferències, xats, telèfon... el que sigui), per a fer seguir vives les opcions de futur personal i acadèmic de tothom.
«Què faré, l'any vinent, Josep Lluís?» em preguntava una alumna de 4t d'ESO fa uns dies en una videoconferència. «Allò que tenies ganes de fer, li vaig dir. No hi pateixis». «Segueix fent-ho tant bé com fins ara. El primer és la salut i que la pandèmia passi», «Si necessites que en parlem un altre dia m'ho dius i xerrem»... Centenars de converses com aquestes, de tants i tants professors i professores, al llarg d'aquests dies.
«Quan tornarem, Josep Lluís?», em preguntava un altre alumne, de 1r d'ESO. «No ho sé, li deia. Però tu, com t'ho imagines? Què t'agradaria fer el primer dia?». «Una festa, Josep Lluís. Hem de fer una gran festa, quan tornem a l'institut! Perquè estarem molt contents de tornar-nos a veure!».
