08 de abril de 2020
08.04.2020
L'Empordà

Cosint la pandèmia

«Les notícies sobre el coronavirus que ens colpeixen han mostrat la vellesa com una etapa d'extrema fragilitat de la nostra cursa humana»

08.04.2020 | 13:13
José Luis Bartolomé

Les notícies sobre el coronavirus que ens colpeixen des de les darreres setmanes han mostrat la vellesa com una etapa d'extrema fragilitat de la nostra cursa humana. Les residències d'ancians han esdevingut paranys letals per a molts dels seus estadants. Hauran jugat amb millors daus de la roda de la fortuna els avis que han pogut romandre a les seves llars, acompanyats de familiars o dins d'un confinament solitari, però autònom i creatiu alhora?

Un polític texà d'alt rang pregonava fa poc que els jubilats han de sacrificar les seves vides en benefici de les generacions que encara han de gaudir dels profits (només materials?) que proporciona la cadena inaturable del treball productiu. El drama Alcestis, d'Eurípides, planteja aquesta situació paradoxal a la inversa: el rei Admet de Tessàlia només podrà eludir la mort (a la qual està destinat per un enigmàtic càstig diví) si algun familiar pren el seu lloc; els seus progenitors rebutgen aquesta autoimmolació («La vida és dolça i allargar-la un deure elemental de qui la gaudeix»).

Si validem aquest discurs de fragilitat i el fem sinònim d'inutilitat, estarem cometent un delicte de crassa ignorància. La senectut és un viatge a un territori ignot, en què alguns iaios podem desenvolupar les arts més refinades i reconegudes dels nostres periples biològics. La fotografia que acompanya la notícia de la dona més vella de Peralada cosint a màquina mascaretes per als veïns del poble (EMPORDÀ, 31- III-2020) hauria de ser una ferma candidata al Premi Nacional de Fotografia d'Espanya 2020. L'actitud de la Maria Cros és un exemple candent de voluntat, generositat i pragmatisme. La seva no ha estat una empresa singular: un grup de costureres que desenvolupen un taller de patchwork al llarg de l'any a Palau-saverdera, amb la suma de mans femenines més joves, han fabricat remeses de mascaretes adreçades als inquilins i personal de la Residència Euro-Palau. Hi ha un missatge subliminal darrere de tot això: els oficis gairebé oblidats que caldran ser recuperats per encetar una Vita nuova, prenyada de tots els sentiments nobles dels quals ens parlava Dante.

Fem una llista d'aquests oficis, i del més important encara: a quines persones haurem de recórrer per fer un curset bàsic de supervivència?

Metges i personal sanitari estan fent una tasca homèrica de cosir els nyaps que les retallades en les infraestructures hospitalàries varen deixar a la ciutadania amb greus ferides de desatenció fa dotze anys. Els polítics governants estan cosint les seves proclames amb agulles de realisme i filatura d'eufemismes. La raó i la ciència estan torçant fanatismes intransigents com el del mateix Donald Trump, que ara confessa que «si ens quedem en cent mil morts, haurem fet una bona feina», una frase tan lapidària com la del narrador del Diari de l'any de la pesta (1665), que Daniel Defoe va recopilar en forma de reportatge periodístic sensacional el 1722: «A Londres hi hagué una pesta terrible / l'any seixanta-cinc: / hi varen morir més de cent mil homes; / però jo encara sóc viu. H.F.»

Aquesta pandèmia també ofereix –a les generacions tendres, madures i rebregades– temps i espai de «confinament individual» per bandejar les noves tecnologies durant una temporada i aprofitar les lliçons d'espiritualitat existencialista que ens han deixat en dipòsit literari alguns capítols epidèmics de la història antiga i recent de la humanitat: la plaga d'Atenes l'any 430 aC descrita per Tucídides, el Decameró, de Boccaccio, antídot recreatiu contra la Pesta Negra que va delmar Florència i Europa el 1348... En especial recomanaria la traducció de Joan Fuster de La pesta, d'Albert Camus, una al·legoria de la lluita contra una epidèmia a la ciutat algeriana d'Orà la dècada de 1940, amb una orla de personatges que encarnen dignitat i fraternitat.

Sèneca (De Senectute) deia que «la corona de la vellesa és l'autoritat.» Encara que sigui només ètica o virtual, esperem conservar-la en els temps esdevenidors.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook