Quan es publiqui aquest article ja serem dins la Setmana Santa, una Setmana Santa ben diferent. Haurà passat el Diumenge de Rams sense benedicció ni missa, potser sense palmó ni tortell; ja portem diversos diumenges sense la reunió de la comunitat cristiana. I, tot i que es pot seguir la missa des de Montserrat (o des d'altres indrets), trobo a faltar l'escalf de la comunitat que prega, canta, escolta, viu.
Tancats a casa, i ara encara més restringits, ens costa d'acceptar la nostra fragilitat. Els serveis imprescindibles (sanitaris, transport, agricultura...) viuen en tensió i amb el risc de tantes empreses i autònoms de deixar-hi la pell.
Una àvia em deia com també ella viu el seu viacrucis particular: avui fa tres setmanes que no veig el meu net. Em pregunto: com eduquem en temps de crisi pel coronavirus? Dolors Feixas, mestre d'educació infantil, deia en un article: «Som una escola de vida, i la vida ha canviat». Els alumnes no creixen amb la pressa, sinó al seu aire, com les plantes. Una mare d'una adolescent em ressaltava que ara els fills tenen temps també per avorrir-se. Quan semblava que no tenien temps per a res més, ara tenen temps per a desenvolupar la imaginació, la creativitat, el coneixement d'un mateix. Potser muntant vídeos, aprofitant el temps per a llegir, escriure, pintar. I, no tanta televisió!
Em recorda aquell proverbi, també xinès: «Si tens molta pressa a recollir, planta enciams; si no tens pressa, planta un fruiter; i, si no esperes recollir els fruits, fes-te educador». Tots hem de ser educadors, els uns dels altres, i d'una manera especial dels infants i els joves. La família és el primer lloc d'aprenentatge i d'educació, i aquest confinament li dona totes les possibilitats.
El confinament no ha de ser un temps perdut. Tots hem d'aprendre i ensenyar. Ens cal aprendre a ser com el fang en mans del terrisser; i nosaltres, en mans de les circumstàncies per a poder mantenir l'essència. Conscients que eduquem els joves - em deia la Gemma Curós- per un món que no coneixem, amb unes eines que anem descobrint. Tot té un cert aire d'improvisació; ens cal posar a treballar totes les capacitats per a crear una cosa nova, que no coneixem. Són uns reptes que ens cal entomar amb fe, en Déu i en la humanitat.
Tant de bo que d'aquesta crisi en sortim més humans, més humils, amb més temps per a pensar des del present, per un futur diferent. Conscient que aquesta crisi portarà molts problemes, podem fer un primer exercici de descoberta de coses positives: viure en família, compartint l'habitatge com una llar; compartint el temps com una possibilitat d'aprendre, d'estimar-nos; tenir temps per ..., quan semblava que no en teníem.
Personalment tinc la sort que alguns veïns em fan la compra; sols he trencat el confinament per anar a fer uns quants funerals als cementiris de les parròquies, i certament són unes sortides que deprimeixen encara més: pocs familiars, en un espai obert com el cementiri, i sense haver pogut acomiadar-se del difunt. Però he sentit el silenci, el silenci als carrers i les places, sols trencat pel cant dels ocells. Un silenci ple. A Itàlia, el trenquen amb cants des dels balcons; nosaltres amb els aplaudiments, ben merescuts, als serveis sanitaris; també, al migdia, moltes parròquies, amb el toc de l'àngelus.
Viure sol el confinament em dona temps per a pensar, per escoltar música, per llegir. I, amb les noves tecnologies, veure i parlar amb els amics, amb els malalts, amb la família... Tot un exercici de distribució del temps per a fer exercici, cuinar, rentar plats o roba...
Ens trobem enmig d'una crisi sanitària, econòmica i social. També educativa? Els mestres i professors es fan pagues de no reprendre el curs fins a primers de maig, i encara. Hi ha qui diu que els alumnes perdran el curs. Al mateix ritme de l'escola també, des de les parròquies, sentim el confinament com una dificultat a l'hora de la catequesi. Hi ha qui es pregunta: hi haurà primeres comunions?
I, si aprofitem el confinament per a proposar una veritable «catequesi familiar»? Tenint en compte que els pares són els primer educadors dels seus fills, i també els primers transmissors de la fe, podem fer l'experiència de descoberta de Jesús, el bon amic, el mestre, el Fill de Déu, a partir de l'Evangeli. En moltes llars hi ha la Bíblia, potser també bíblies infantils (amb dibuixos i fragments de la història sagrada); possiblement sigui una ocasió perquè els pares aprenguin valors evangèlics i els transfereixin a la seva vida i a la dels seus fills.
No és temps perdut. És un temps diferent, per descobrir que havíem fonamentat el nostre edifici en coses molt supèrflues. Escolteu el silenci: Déu ens hi parla!
