10 de març de 2020
10.03.2020
PARAL·LEL 46

Fer-nos grans

«Cada vegada sentim que tothom viu més anys, en millors condicions i que hem pogut allargar la vida respecte a principis del segle XX»

09.03.2020 | 19:07
Alfons Martínez

En els darrers dies ha aparegut a diversos mitjans de comunicació la notícia d'una senyora d'Olot que ha complert, ni més ni menys que 113 anys i en relatives bones condicions, tant físiques com mentals; un exemple de longevitat humana en una època en què la tecnologia, els avenços mèdics i l'evolució en general ens fa la sensació que estem vivint a l'avantsala del futur.

Cada vegada sentim més allò que tothom viu més anys, ho fa en millors condicions i que hem estat capaços d'allargar la vida respecte a principis del segle XX on l'esperança de vida era de 36 0 37 anys quan actualment ronda els 82 0 83 anys. Sorprenent evolució en un segle, si ho comparem amb el conjunt de l'evolució. I no només aconseguim la longevitat, sinó que pot anar aparellada a una bona qualitat de vida, la qual cosa encara és més sorprenent.

Però aquesta percepció en la nostra vida quotidiana no l'acabem de trobar. Vivim com ho hem fet sempre i només en comptades ocasions ens adonem d'aquesta evolució. Per exemple, a Figueres, cada any es lliura una medalla a les persones que han complert 90 anys i cada vegada es nota com hi ha més persones que arriben a aquesta edat, i que hi arriben aparentment en bones condicions. I no ho acabem de percebre, com deia, perquè tota l'evolució s'ha anat modificant. Hem aconseguit –i no sé si això és bo o dolent– allargar la joventut i allargar encara més allò que sol anomenar-se com mitjana edat que acaba sent un calaix de sastre que pot agafar diverses dècades i que, no ens enganyem, pretén allargar una joventut que és més que probable que hàgim perdut des de fa molts dies.

L'eterna joventut no existeix, de la mateixa manera que l'eternitat no ha deixat mai de ser un concepte ambigu que em recorda aquella cançó del cantautor valencià Andreu Valor Inventant l'eternitat. El sempre, com escrivia Jorge Luis Borges, és una paraula que no ens està permesa, ja que tenim principi i final, i no ser-ne conscients només ens fa més dèbils i dependents.

Fer-nos grans, aquesta és una lògica rotunda que, només quan és acceptada amb naturalitat, acaba fent-nos transcendir, ni que sigui una mica i en alguns casos ens fa arribar, sense pressa, però sense pausa, a viure 113 anys o potser més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook