21 de gener de 2020
21.01.2020
MAR D'AMUNT

«Adagis, refranys i altres facècies»

L'escriptor fa un recordatori sobre les dites, refranys i expressions populars que usem recurrentment

20.01.2020 | 19:34
El paisatge de la costa empordanesa ha donat molt joc als escriptors.

Al llarg de la vida, he sentit o llegit molts adagis, sentències, dites i refranys, expressions populars, versets irònics. Alguns m'han cridat més l'atenció que altres, és natural. Així: És com el cul d'en Jaumet, que no pot seure ni estar dret. Ha rodat la Seca, la Meca i les valls d'Andorra. Val més grans a fora que petits a dins. Passa més gana que una puta per Quaresma. O bé: Passa més gana que un mestre d'escola. Quines comparacions, com hi ha Déu!... Llavors, també: Avui és serè com un ull de peix. Anar fins on sant Pere va perdre la gorra. Flaira nas, que no en tastaràs. Fer el negoci d'en Robert amb les cabres, que en canviava dues de negres per una de blanca. Què hi vols fer, haurem d'esperar una altra fosca. Les campanes de la Vajol toquen a festa i toquen a dol...

Exclamacions característiques, com: Te fot de cony! Quins bemols! Sí, sempre serà festa! No té oremus! No n'hi ha un pam de net! Ja sent de nas, aquest! Endavant les atxes! Quins collons que té la burra! Fot-li, que és d'Ordis!...

Expressions ben curioses com: Sortir-li del pallissó. Plegar a la francesa. Val un Perú. Veure la padrina. Ja cal que et calcis. Tots van a mata i degolla. Els moros, que els mati Déu. Salta borni, que hi ha un rec. Tanta gràcia n'ha fet Déu. Quan fou mort el combregaren. Que s'hi posin fulles. El cardat, en Vellana. Van arribar a tres quarts de quinze. Val més tenir que desitjar. Val més un té que dos te'n daré. Avall que fa baixada...

Versets impúdics, sons de l'avior: «Dones, si vostra campana / cal que tingui un bon sonar, / el batall, de bona gana, / no l'hi deixeu de ficar».

I els epigrames de Carles Fages de Climent: «La meva vida no és bruta, / tampoc dic que sigui neta: / per no casar-me amb la puta / ho faig amb la Ramoneta». «Sol patir més de la pròstata / el clergue cast que l'apòstata». O el seu Projecte d'epitafi per al Gaiter de la Muga: «I, tot just convalescent / encara de l'últim polvo, / quan senti l' ego te absolvo, / Senyor, que pugui dir: -Amén».

I els versos més arrossegats d'en Sagarra, com la seva Balada de fra Rupert: «Fra Rupert, de les dames predilecte, / menoret d'aparell extraordinari, / puja a la trona amb el ninot erecte / i, com aquell que va a passar el rosari, / sense gota ni mica de respecte / als vots del venerable escapulari, / mostrant impúdic el que té entre cames, / excita la lascívia de les dames»... El poema és llarg i divertit, sens dubte.

Una altra d'aquest poeta: Diu que unes solterones, al Port de la Selva, no el deixaven mai de petja i li repetien sovint: – Senyor Sagarra, faci'ns un vers! Faci'ns un vers, senyor Sagarra!... Un dia se les emportà dalt d'un penya-segat i, davant d'elles, es posà a orinar. Digué, solemnial: – Pixo a l'abim, / davant la mar blava. / Allà el cap de Creus, / aquí el cap de la fava... Mai més li van demanar res.

I acabem aquestes facècies amb la popular Cançó de la costa que deia, pel que fa a l'Empordà: «A l'Escala n'és mal port / pel vent de la tramuntana. / A Empúries hi ha un convent / que no volen donar aigua. / A Sant Pere Pescador / treuen els fems de les cases. / Castelló, vila major, / tot són jutges i notaris. / A Roses són gent del rei / que tiren bombes i bales. / A Cadaqués, tabaquers, / contrabandistes de fama. / A la Selva, bisarocs, / que salen bisos a càrregues. / A Llançà són fumadells, / tenen les cases fumades. / A Colera, caganers, / que només volen bonança. / I a Portbou no us diran res, / només s'entenen amb França».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook