'Viva Las Vegas'

 

Hem entrat a Las Vegas. Hem dit aquesta frase a amics i coneguts, i hem vist com la gent quedava trasbalsada per aquesta informació. “Com ho heu aconse­guit’?” “En quin estat es troba?” “Puc venir un dia jo, també?” Un corrent d’emoció i nostàlgia s’ha desfermat en tots aquells que han sabut de la nostra expedició, un torrent de sana enveja en què s’evocava el millor cinema de la ciutat, el més gran, el més elegant, el que projectava les millors pel·lícules durant les darreres dècades del segle passat.

 

Hem entrat a Las Vegas i hem trepitjat la seva platea, ara buida de butaques, però que conserva encara les catifes que recorrien la seva superfície pel centre de la sala i pels laterals. Ho hem fet envoltats d’una foscor rotunda, guiats per la llum d’una llanterna i aquesta ha estat la millor manera de tornar a aquest espai, tot evocant la figura ja gairebé oblidada dels acomodadors, llegendaris portadors de la llum en la foscor, il·lustres ­guies que, quan entràvem a la sala, envoltats de la negror més inquietant, venien al nostre rescat i ens duien fins a aquell seient buit que només ells podien veure.

 

Hem caminat amunt i avall i hem observat el sostre, altíssim, inabastable gairebé amb la llum projectada per les nostres lots i recorregut de dalt a baix per unes franges que naixen a la cabina de projecció i arribaven fins a la pantalla, avui inexistent. Hem vist, i també tocat, el que en queda, la seva bastida, i ens ha estat fàcil imaginar com en aquest enorme espai es projectaven les infinites dimensions de l’espai exterior, els cataclismes més espectaculars, les més belles praderies o els exòtics carrers de ciutats llunyanes.

Hem entrat a Las Vegas i ens hem endinsat en un espai gairebé sagrat, les taquilles, entrellucat durant anys des de l’exterior, on se’ns donava la clau per accedir als mons més fantàstics i ens hem imaginat venent entrades per Tiburón, El coloso en llamas, Grease, potser My fair Lady, i contestant les preguntes dels espectadors, “Sí, està molt bé, és de les millors que han fet mai, paga la pena, quantes en vol?”.

 

Hem caminat per l’espaiós vestíbul que donava accés a la sala de projeccions, un espai amplíssim decorat amb bon gust i elegància on destacava l’escala que donava accés al primer pis, una escala que ens feia pensar, si teníem només una mica d’imaginació, que estàvem al Radio City Music Hall, o si en teníem menys, al Cinema Urgell de Barcelona. Ens hem fixat en la seva decoració, sòbria i harmònica, amb unes làmpades de disseny exquisit, en la fusteria, cuidada fins l’últim detall, en els sostres admirables.

 

 

La barra i les vitrines

 

Hem vist les vitrines on es penjaven les fotografies de les pel·lícules anunciades i els seus coloristes cartells, els murals artístics que decoraven les parets, els detalls de les portes que donaven accés a la sala, equilibrats en la seva composició cromàtica. Ens hem acostat a la taula on es venien les crispetes i bosses de caramels i paquets de xiclets, ens hem recolzat a la barra del bar on preníem un cafè o un refresc abans o després de veure aquella pel·lícula de la qual tothom parlava i que ara tothom ha oblidat.

 

Hem pujat al primer pis i hem accedit a l’amfiteatre, i la perspectiva de la sala ens ha tallat la respiració. Els versos de Rodrigo Caro, escrits quan el poeta barroc observava les ruïnes d’Itàlica, han ressonat en la nostra memòria, “Este despedazado anfiteatro, impío honor de los dioses...”, mentre pujàvem fins a la part més alta on podien arribar a seure els espectadors, aquell lloc només ocupat quan arribaven a la ciutat aquelles estrenes que arrossegaven tota la població fins al cinema, veritables fenòmens socials dels quals no queda memòria. Hem recorregut amb la nostra mirada aquella sala que acollia centenars d’espectadors, més de mil, en el cinema més gran de la província, orgull de la ciutat des que, l’any 1964, va obrir per primer cop les seves portes.

 

Hem recordat el brunzir que ressonava per tota la platea i l’amfiteatre abans de començar la projecció, i aquell moment màgic, gairebé religiós, en què els llums s’apagaven lentament i tots els presents deixaven de parlar per endinsar-se en una nova realitat.

 

Hem entrat a Las Vegas i al seu sancta sanctorum, la cabina de projecció i hem ullat aquesta imponent gruta dels somnis des de la finestreta per on mirava el maquinista, una i altra vegada, en una feina envejada, però potser monòtona. Encara hi quedava algun vell cartell de cinema, una bobina, alguns metres de pel·lícula, potser l’última que es va projectar. Al terra es veien les marques de la pesant maquinària que permetia passar les estrenes amb la millor qualitat i hem imaginat el so de les màquines rodant, l’escalfor de l’habitació, i hem envejat aquell operari que esdevenia el comandant d’una nau prodigiosa mentre el públic, embadalit, era conduït a d’altres dimensions, més enllà de l’espai i del temps.

 

Hem entrat a Las Vegas i hem descobert els camerinos, situats al pis inferior, sota l’escenari, i hem recordat que per Fires el cinema esdevenia teatre i es feien espectacles diversos, des de revistes fins a recitals de la Montserrat Caballé.

 

Hem caminat per passadissos i galeries i malgrat que el temps ha castigat l’esplendor de la sala, ho hem fet commoguts i emocionats, acompanyats de records i vivències. I també de vells amics i amigues. No sabem si hi ha fantasmes, però entre aquelles parets i sota aquell sostre podem donar fe que hem notat que encara hi eren en Robert Redford i la Faye Dunaway, en Robert de Niro i la Liza Minelli, en Paul Newman i la Barbara Streisand, la Julia Roberts i en Harrison Ford.

Hem entrat a Las Vegas durant unes hores, sorpresos de recordar amb tant de detall com era el cinema. Al final hem descobert que, malgrat els anys transcorreguts, prop de vint, des de la darrera vegada que vam fer-ho, mai hem sortit de Las Vegas.