Arriben els abellerols a les seves residències d’estiu

L’abellerol torna de l’Àfrica Subsahariana cada primavera, per fer niu en els ambients mediterranis de la península Ibèrica i Euràsia. En aquests moments, estols d’abellerols deuen estar creuant l’estret de Gibraltar, en la seva migració anual. Abans de l’hivern, farà el vol de tornada, sobrevolant tot el continent africà. S’estima que la població a Catalunya és d’entre 60 i 100 mil individus.

A la comarca, l’abellerol és fàcil d’observar. És un ocell de la mida d’una garsa, però amb multitud de colors: el pit blau, el cap marronós, les ales verdes, la gola groga... El Merops apiaster va ser batejat pel gran naturalista Linneo, en el segle XVIII, com «l’ocell que menja abelles», però li podia haver posat «l’ocell amb tots els colors», ja que, segons un estudi fet cent anys més tard, es va arribar a la conclusió que tots els colors estan presents en les seves plomes, excepte el vermell que es troba en l’iris dels adults. La màscara negra que envolta els ulls li dona una aparença d’astúcia: com un caçador sempre a l’aguait de les seves preses.

El veurem parat en els fils de l’electricitat o en alguna branca d’arbre, a l’espera que passi algun insecte per davant. Posseeix una vista excepcional: pot arribar a distingir una vespa a 20 m de distància! És un animal social i gregari, li agrada la companyia dels seus congèneres. El podeu trobar en els camps oberts envoltats de bosc, brolles i estepes, amb aigua a prop, però sense humitat ambiental.

El mascle festeja la femella oferint-li, com a presents, insectes acabats d’atrapar. Un cop consolidada, la parella fa el niu excavant un forat, amb el bec i les potes, en els marges i talussos dels terraplens, de vegades molt a prop del terra. Sembla increïble: aquests forats tenen un túnel de més d’un metre de llarg,

Al final del túnel, excaven una cambra més o menys rodona, on la femella pon de 4 a 6 ous, que esclaten després d’uns 20 dies d’incubació. Tots dos pares alimenten els pollets, que es fan adults en tres setmanes. Les mateixes parelles solen ocupar el mateix niu any rere any, i els nius es troben bastant junts, formant colònies.

Si el veieu volar, apreciareu les acrobàcies i el seu cant característic, que emet fins i tot amb la presa al bec. L’abellerol necessita arbres on dormir i posar-se, i zones amb molta presència d’insectes, preferiblement abelles. L’ús d’insecticides en els conreus juga en la seva contra. Es podria pensar que l’abellerol és l’enemic dels apicultors, però en realitat no és així, ja que s’alimenta preferentment d’abelles malaltes i de molts més tipus d’insectes, incloses les vespes asiàtiques, libèl·lules, papallones, tàbacs, saltamartins i escarbats voladors.

Quan amb el seu bec punxegut atrapa un insecte verinós, el colpeja contra una branca, per treure el fibló tot i que sembla que és bastant immune al verí. Tot i això, vídeos a càmera lenta mostren com l’ocell tanca els ulls durant aquesta operació, per no esquitxar-se de verí. Com els mussols, les restes no digerides de les preses les regurgita en forma d’egagròpila, una bola de color fosc que es pot trobar pel terra de les zones on sol parar-se. Els científics poden recollir aquestes egagròpiles i, amb cura i paciència, saber què han menjat els ocells.