«El pallasso no és un còmic, és un ésser que transita per l’emoció»

Los Galindos és una companyia veterana amb tres dècades llargues de trajectòria, durant les quals han recollit nombrosos reconeixements, entre ells el Premi Nacional de Cultural 2016. Fa uns anys van visitar Figueres amb el muntatge Udul, que encara ara representen. Aquest divendres, a les 8 del vespre, a la Sala La Cate tornen amb MDR: Mort de Riure, un espectacle estrenat fa tres anys que descriuen com una experiència hilarant i aterridora que traspua una història d’amistat, sincera i aspra, provocada per un sentiment de responsabilitat i de culpa. Més no es pot explicar. S’ha de viure en primera persona.

Què és MDR: Mort de Riure?

El nostre retorn al teatre de carrer després de deu anys treballant a la Iurta (una carpa autoportant de fusta i lona de nou metres de diàmetre on creen i representen). És un espectacle plantejat com una situació imprevista, però n’expliquem molt poques coses.

En escena, el públic trobarà tres pallassos: Anicet Leone, Gabriel Agosti i vostè mateix, Marcel Escolano. De què parteix MDR: Mort de Riure?

Són tres pallassos que tenen un problema i fugen d’aquest trobant una gent que els ajudarà a resoldre’l. És una situació molt inesperada i molt improbable en la qual es troben. Aquest espectacle és una posada en qüestió de l’arbitrarietat de la justícia.

Com va ser el procés de creació del muntatge? Perquè crec que es diferencia dels anteriors que han fet.

Nosaltres acostumem a fer coses diferents perquè ens agrada transitar en el procés creatiu. Ens agrada abocar-nos a llocs nous i plantegem, tot i el segell Galindos que es reconeix, espectacles molt diferents. En aquest cas va ser més exagerat perquè, com artistes de circ, partim molt de la tècnica de circ o de la corporalitat. Treballes des del desig de fer coses i a partir d’allà vas cercant, improvisant i construint, partint d’uns universos i paràmetres escenogràfics o emocionals des dels quals vas fent. En l’anterior espectacle, Udul, ja transitàvem per aquests espais, però a MDR potser és més exagerat.

Entenen el circ com aquesta fusió d’ofici i art?

Sí, és clar, hi ha una part que és el coneixement de l’ofici i el respecte cap a ell, i una altra és d’obertura, de recerca, que és una incertesa, un desconegut o una experimentació. Per nosaltres, històricament, va ser aquesta l’aposta: la tècnica de circ reconeguda com a tal està al servei del joc dramàtic i dels espectacles que volem fer.

I no perdre les ganes d’explorar.

Cert, és el pilar de la nostra manera de fer, el desig i el que ens agrada. Perquè mantenir-nos en una fórmula repetitiva i que funciona no ens interessa excessivament. El que ens agrada és posar-nos a nosaltres i proposar al públic noves situacions, confrontant noves propostes.

També generant complicitat amb el públic? Cosa que no deu ser fàcil, imagino.

És un repte, però també forma part de la nostra feina, i els públics en general són receptius. Justament, amb MDR teníem clar que era un espectacle que havia de captivar, però que a la vegada havia de divertir i incomodar. Al públic l’estem contrariant. De fet, quan estàvem en la fase primigènia de l’espectacle, amb la Bet (Garrell) vam tenir la necessitat de reconèixer què ens estava passant, de què volíem parlar. Realment, el que ens movia era una sensació de desajust enorme i aquí ve aquest qüestionar-se l’arbitrarietat de la justícia. En quin món vivim? Què està passant amb les desigualtats econòmiques i socials? A vegades penses que és una involució en la història. Això ho vam posicionar, des dels nostres paràmetres i camp d’acció i de coneixement, que és el circ i el pallasso com a interventor d’això. Aquest, com a individu, afronta qualsevol repte i va a totes.

Que sigui el pallasso encara ho potencia més.

El pallasso no és un actor, no és un intèrpret, és un individu que viu una realitat, una immediatesa, és un individu molt positiu que enfront una cosa diu que sí sense pensar en les conseqüències. En trobar-se-les, és veure com ho supera. Per això, el pallasso no és un còmic, no se’n riu de res ni de ningú, sí d’ell mateix, se’n riu de la vida, perquè li agrada divertir-se, però és un ésser que transita per moltes emocions. No només riu, no és un personatge o ésser pla, és complex, i, justament, li permet entrar a llocs que altres, a vegades, no gosen perquè ho fa des d’una inconsciència. Per això, MDR no podia ser un espectacle discursiu, no pretenem fer un discurs. Tampoc podia tenir una moral perquè no alliçonem ningú, en absolut.

Ha tingut molt bona acollida allà on s’ha representat.

Sí, estem molt contents perquè el repte no era fàcil, però tenim la sensació que està reeixit i que la gent es diverteix tot i passar per una incomoditat.