Caminar per Figueres amb la mare

Aquesta setmana fa un any que va morir, a l’Hospital de Figueres, la meva mare, la Carme Trèmols. El dia d’anar a esperar els Reis la vam haver d’ingressar d’urgència a causa d’una insuficiència respiratòria. Tot s’havia complicat amb l’Alzheimer. La mare tenia un grau 2 de dependència. Curiosament, llevat d’algunes aparicions en somnis, la imatge que ara per ara tinc de la mare és la d’aquells darrers anys, just després de la pandèmia (ella ja no recordava que havia viscut una pandèmia): una mare vulnerable, que necessitava l’ajuda que la meva germana Noemí li dedicava les 24 hores del dia, una mare que havia perdut la curiositat. Aquest, per a mi, va ser el primer símptoma que alguna cosa no rutllava dins del seu cervell: ella, una dona curiosa per naturalesa, que ho volia saber tot i que estava al cas de tot, de sobte, molt subtilment, devia ser a finals de 2018, perdia progressivament l’interès per les coses que fèiem o li explicàvem, o desconnectava momentàniament (de vegades ho notava amb la mirada) enmig d’una conversa. Gran lectora, deixava els llibres sense acabar («aquest no l’acabo. M’avorreix una mica»), no preguntava d’on veníem, ni on havíem anat, ni què havíem fet, i no entenia les pel·lícules o els programes de la tele («no sento què diuen», «no entenc què fan»). Allò que no havia canviat gens eren les ganes de caminar (de fet, gràcies a això, vam detectar la insuficiència respiratòria: aquella setmana es va cansar només d’anar de casa al CAP; o de la plaça de les Botxes de Roses fins al Rocfort, un dels seus restaurants preferits; o de la butaca al lavabo de casa, extrem que ens va obligar a trucar a urgències aquell dimecres 5 de gener de 2023).

«Sortir a caminar li donava vida. Ens agafava del bracet i caminava sense parar i en silenci per Figueres. La ruta habitual la portava des de l’avinguda Marignane fins a la plaça President Tarradelles»

Sortir a caminar li donava vida. Ens agafava del bracet i caminava sense parar i en silenci per Figueres. La ruta habitual la portava des de l’avinguda Marignane fins a la plaça President Tarradelles pel circuit A (Pujada del Castell, plaça de l’Ajuntament, Rambla, carrer Monturiol, plaça del Gra, plaça de l’Escorxador...) o B (Parc de les Aigües, Institut Cendrassos «Aquí anaves a l’Institut» «No, mama, sempre t’equivoques: aquí hi anava en Vicenç, no jo» carrer del compositor Abdó Mundí....). Tampoc no es cansava de fer voltes al Parc Bosc. De tant en tant anava fins a Vilabertran i, sobretot als estius, recorria amb delit cada dia el passeig marítim de Roses de dalt a baix.

La mare estava tranquil·la i no repetia les coses sense parar mentre feia avançar una cama davant de l’altra, com havia fet sempre com a professora de ballet. Ella va obrir la primera escola a la ciutat. Explicava que aleshores donava les classes a casa seva, al carrer Sant Esteve on vivia. Després va llogar el pis del carrer Vilafant, molt a prop, que va transformar en acadèmia de dansa i que, per a nosaltres, va ser sempre «l’acadèmia». Tinc imatges molt precises d’aquell lloc: la seva sala/despatx amb les butaques d’escai negre i coixins verds. El terra de fusta de la classe, un mirall immens que ocupava tota la paret, i dues barres a banda i banda. El moble dels discos. El vestidor de les alumnes. El seu bastó de professora. Vaig ser alumne de ballet (com a mínim un any) i després alumne de gimnàstica. La mare explicava moltes anècdotes dels començaments. De com resultava estrany treballar de professora de dansa a finals dels cinquanta, en ple franquisme; de com hi havia gent que en parlava malament i l’advertien que treballar el cos incitava al pecat. Oh mare, quins temps tan poca-soltes us va tocar viure...

«Ho he dit sempre: la meva fascinació per la ficció ve, en part, pels festivals de ballet que organitzava la mare a La Cate. Ella ideava un tema, i després muntava unes coreografies relacionades i, finalment, (el que més m’impressionava) escollia una escenografia i un vestuari per a les ballarines»

Ho he dit sempre: la meva fascinació per la ficció ve, en part, pels festivals de ballet que organitzava la mare a La Cate. Ella ideava un tema, i després muntava unes coreografies relacionades i, finalment, (el que més m’impressionava) escollia una escenografia i un vestuari per a les ballarines. Aquell procés es vivia molt a casa, i a mi em meravellava. La Carme Trèmols es va retirar de molt gran i va deixar l’acadèmia (que va passar del carrer Vilafant al carrer Terreres i finalment al carrer Pep Ventura) en mans de les seves filles. Ella va continuar anant-hi, i xerrava amb les mares o àvies de les noves generacions, o s’exercitava a les màquines de gimnàs que havien instal·lat en l’actual emplaçament. A la mare, li agradava moure’s i es movia. Jo me l’havia endut a Barcelona, a Madrid, a Toledo, a París, a Berlín. Quan va fer 80 anys, ho vam celebrar muntant-li un viatge sorpresa de tota la família a Venècia. Que contenta estava caminant amunt i avall per la ciutat al costat dels seus!

Han passat tres-cents seixanta-cinc dies des que el seu cor va dir prou, i jo avui testimonio per escrit que la vida continua; que encara som aquí per pensar en ella i acceptar que la trobem a faltar. Passejar per Figueres i trobar gent que la recorda igual que nosaltres, la família, recordem anècdotes viscudes en llocs concrets, en espais habituals, fent activitats que acostumàvem a fer amb ella. Caminar per la ciutat com si ho féssim al seu costat. Encara avui. Encara sempre.

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info

Subscriu-te per seguir llegint