«Vull acostar el món eqüestre a tothom»

Laura Yanes va néixer i créixer a Tenerife i des de fa dos anys s’ha establert a l’Alt Empordà, al municipi de Siurana. El seu idil·li amb els cavalls va començar quan tenia només quatre anys. «Una amiga em va dir que anés amb ella a l’hípica i recordo perfectament la primera vegada que en vaig tocar un perquè vaig pensar quin animal més dur», recorda Yanes. També assegura que va ser un amor a primera vista que després de més de 30 anys encara perdura. Així mateix, explica que no ho va tenir fàcil. Fins als 18 anys no va tenir el seu propi cavall, «el meu pare em va dir que en podria tenir un quan el pogués pagar i mantenir-lo jo sola. I quan vaig ser major d’edat em van donar una beca i amb els diners em vaig comprar en Don Carlos, que després de 22 anys encara el munto».

Així doncs, tota la seva infantesa i adolescència se la va passar envoltada de cavalls. «Els estius, de juny a setembre, anava sempre de campaments eqüestres. I ara m’adono que això va ser molt sa perquè vaig créixer sense pantalles».

Yanes ha desenvolupat la major part de la seva carrera professional com a entrenadora equina en carreres de raid, llarga distància. Tot i que la seva idea no era dedicar-se professionalment a aquest món. «Vaig començar a estudiar psicologia, però no m’agradava i vaig canviar a turisme». Quan tenia 25 anys, amb la carrera acabada, va tenir l’oportunitat d’anar a Abu Dhabi (Emirats Àrabs) a treballar de genet professional. «No coneixia a ningú, però hi vaig anar amb altres noies d’Europa. És una vida paral·lela que saps que no és la teva. Realment, ho vaig aprofitar per estalviar i poder tornar aquí o a Uruguai, d’on és el meu marit». Allà hi va passar tres anys, després va estar un temps en una quadra de Vic. Quan feia uns anys que estava a Catalunya li van oferir anar a Dubai, on va estar entrenant els cavalls de les filles del xeic Mohamed, «d’això en podria escriure un llibre», assegura.

Els cavalls que s’utilitzen per a aquesta disciplina són de raça àrab o angloàrabs. En les competicions fan unes distàncies des de 40 fins a 160 quilòmetres. «Per fer això s’ha d’entrenar moltíssim, cada cavall entrena quatre hores al dia. Si a l’estable n’hi havia 200, havien d’entrenar tots. A més a més, tot el personal ha d’estar qualificat». També adverteix que aquest és un esport molt desagraït, perquè pots tenir el cavall ben preparat, però que es doni un cop durant el trajecte i no poder competir. «Eren cavalls de clients, però la responsabilitat era meva».

El seu projecte i el motiu pel qual es van traslladar a l’Alt Empordà és perquè vol compartir el seu coneixement sobre els cavalls i la disciplina de la llarga distància amb els infants. «En el sector eqüestre és complicat que la gent t’expliqui la seva manera de fer, s’ho guarden per a ells. També vull que la gent vegi que l’equitació és per a tothom, perquè es considera un esport elitista, però a mi m’agradaria que, qui ho vulgui, tingui la possibilitat».

Laura Yanes ha trobat a Siurana el lloc adequat per fer-ho. «He viscut a altres llocs de Catalunya, però on em sento com a casa és a l’Alt Empordà. Hi vam arribar de casualitat, però estem molt ben comunicats i tinc a prop el mar». Quan va arribar al municipi, va continuar entrenant cavalls d’alta competició, «però va arribar a un moment de la vida que necessitava calma, perquè començava a entrenar cavalls al matí, quan encara era fosc i acabava de nit. Cada cap de setmana havia d’anar a França, València..., i sempre havia intentat barrejar el turisme amb els cavalls i aquí és on per fi ho he pogut fer», assegura.

Dels cavalls, Yanes en destaca la seva noblesa i sensibilitat, «ells perceben les teves emocions, si tu tens un mal dia, ells ho noten i estan diferents. També t’ajuden a fer teràpia, puc anar a fer una excursió amb ell i li explico tots els meus problemes» (riu). Una de les coses que més remarca és que, «quan fa molt que muntes, arriba un moment que és una fusió i acabes pensant igual». També explica que esportivament, quan entrenes un cavall, també has de sentir com està i adaptar-te a allò que el cavall pot fer aquell dia i no forçar-lo. «A més, són com les persones, n’hi ha que els agrada competir i n’hi ha que no, i has de saber reconèixer-ho».