La gran dama del vi de l’Empordà

Ara que ja hem deixat l’estiu enrere, malgrat que les temperatures no siguin les habituals per l’època, les persones que vivim a l’Alt Empordà podem gaudir de la comarca d’una manera ben dolça.

L’estiu ha estat, pel meu gust, no tan dramàtic com el pintaven. Sí que hem tingut dies durs, però els percebo com a pics puntals, empipadors, no ho nego, però puntuals. A principis d’agost fins i tot vam tenir pluja, aquí que no sap ploure, i va ser just aquell dia que la vam conèixer.

Com els dic, era un dia plujós de principis d’agost, va ser just el dia abans de la Jazzejada de Vilamaniscle, perquè se situïn. Estàvem visitant el museu d’aixetes que la família Oliveda té sobre la botiga, i el celler, amb uns amics de Barcelona. De sobte, una dona molt discreta i elegant va aparèixer per fer rodar una petita instal·lació daliniana que forma part del curiós museu. Sense entrar en detalls, els diré que vam acabar xerrant amb ella, i que ens va fer de guia per una estona. Va ser un moment molt especial, i és que ella és una dona molt culta i sensible. Ella era Anna Maria Oliveda.

Un mes i escaig després vam quedar per tenir una conversa una mica més personal amb ella, volia conèixer més de la seva història.

A dos quarts de deu en punt era a la porta del celler. Em van acompanyar fins al despatx on es trobava l’Anna Maria enfeinada imprimint-me la Història de la Capella de Santa Àgata, una benvinguda més que amorosa per algú que, com jo, se’n diu d’Àgata, no troben?

Després em va convidar a entrar a la seva sala d’estar i allà vam tenir una conversa que ara miraré de resumir-los.

De l’Anna Maria ja se n’ha parlat en altres ocasions. Que va estudiar per mestra, que no va exercir mai, perquè es va posar a treballar a l’empresa familiar, que va rebre fa dos anys la Medalla al mèrit del treball... Però, qui és Anna Maria Oliveda, li pregunto? «Una dona de l’Empordà, molt orgullosa de ser-ne, que va irrompre en el masculí món del vi de ben joveneta», respon.

L’any 1961 la seva funció a l’empresa era la comercialització i l’enllaç amb Barcelona, on se centralitzava tot el negoci del vi. Això era molt abans que es creés la DO Empordà. Va ser molt ben acollida, recorda. Tot eren homes i ella diu que escoltava i aprenia, pensant: «Si callo i escolto, no sabran si el meu silenci és per ignorància o per prudència». Durant tots aquests anys, ha vist créixer i evolucionar el projecte i ho agraeix en gran part al seu fill Alfons Freixa Oliveda i a la seva jove, l’Íngrid, a qui considera el pal de paller de l’empresa.

Recorda com aleshores l’Associació Catalana del vi va haver de lluitar molt perquè els vins catalans fossin més valorats. Dels vins empordanesos, diu que es deia: «Els vins de l’Empordà són pobrets i alegrets». Van ser uns anys de molta feina, la seva, com diu ella, era el màrqueting. Recorda que les seves prioritats sempre van ser: primer la família, després l’empresa i, en acabat, els amics.

La seva mare, abans que ella, ja s’hi va dedicar en cos i ànima. Era de Bescanó i va fer de mestra durant vint-i-set anys a Capmany. Era una persona molt seriosa, esmenta. Quan el negoci començà a créixer, el seu marit, pare de l’Anna Maria, li va demanar que sol·licités una excedència per ajudar-lo. Era una dona molt instruïda, molt treballadora, però molt rígida, els treballadors li deien la mamà.

La mamà deia: «L’Empordà és terra de dones intel·ligents i homes treballadors».

Tot això m’ho explica perquè vol deixar constància que aquells homes en sabien molt de cultivar la vinya. I que sí, que ara les noves generacions estan molt formades i en saben molt, però que abans ja hi havia molt coneixement.

«Les dones abans treballàvem en silenci», recalca. Ella ara és del parer que la discreció no ha d’estar renyida amb el protagonisme puntual. Si accedeix que li facin entrevistes, o la nomenin pregonera com van fer l’any 1986 una antiga Associació anomenada Los Caballeros del vino, és perquè creu que són oportunitats que ajuden a visibilitzar realment el territori i el gran vi que s’hi fa.

Així com antigament dones que es dediquessin al vi no n’hi havia, avui valora molt que se’n vegin tantes. Ens anomena dues dones actuals del món del vi, que són de la comarca, a qui respecta molt: en primer lloc, l’Íngrid Teixidor, la seva jove, a qui valora enormement la seva tasca al capdavant de l’empresa, i, en segon lloc, l’Anna Espelt, de qui en coneixia els avis, diu. Valora de l’Anna la seva formació i coneixement i la seva empenta.

L’Anna Maria va formar-se fent alguns cursos de viticultura i enologia a Dijon, però la seva tasca a l’empresa no era fer el vi pròpiament, es dedicava més a la comptabilitat, el màrqueting i la imatge d’empresa.

Xerrant sobre el màrqueting de l’època que consistia a anar a Barcelona a les fires ens diu: «Qui parlava era el vi», donant a entendre que, si el vi era bo, es venia sol.

No podia marxar sense preguntar-li quin era el seu vi preferit, el cert és que no ho dubtà gens: el Joana Rigau Ros. És un Chardonnay de les vinyes de la Perdiguera, un vi blanc fermentat en bota i una mica envellit.

Quan està trista o preocupada sol llegir el seu poeta de capçalera, Joseph Rudyard Kipling, ja que diu que l’ànima se li assossega, i el més important a la vida és tenir l’ànima serena.

«El vi i la poesia tenen molt en comú» diu. Ens defineix el vi com «quelcom eteri que es crea a partir d’una planta morta que reviu cada any».

Gran lectora i amb un francès impecable, diu que el que ha fet tota la seva vida és seguir els consells de qui va ser el ministre de Cultura de De Gaulle: «Tenir sempre una parcel·la dins meu, el jo més jo, un jo inexplorable, lluny de tota curiositat i investigació, que ni el meu marit ha conegut».

Ara que s’ha fet gran i està més sola, sap gaudir de la soledat, perquè n’ha après amb els anys.