El «Cavall Fort» de casa

Comencem rient una mica. Quan la revista infantil Cavall Fort va fer 60 anys, al 2021, s’organitzaren un seguit d’exposicions i actes commemoratius. Una de les coses més curioses que s’exhibien és el telegrama que el fundador i director de la revista, Josep Tramoleda, va enviar a l’estiu del 1961 al pedagog i escriptor Joan Triadú a Cantonigròs, on el darrer era de vacances, explicant que havia estat autoritzada la publicació per les autoritats governatives. Com que el va haver de redactar en castellà, que es el que pertocava a l’oficina de Correus, en Tremoleda, barceloní amb família figuerenca, va emprar la sornegueria empordanesa: «Caballo fuerte autorizado oficialmente. Stop. Tremoleda».

Aquesta setmana hem sabut que el regidor de cultura de l’Ajuntament de Borriana, que és de Vox i governa amb el PP, ha anunciat per twitter la cancel·lació d’algunes revistes amb un text interpretable. «El Ayuntamiento de Burriana no seguirá promoviendo el separatismo catalanista con el dinero de los burrianenses. No somos catalanes de segunda, somos valencianos y españoles de primera. Camaluc, Cavall Fort, Enderrock, El Temps: Al carrer!» El text és en castellà, excepte dues paraules –al carrer– no fos que redactat en valencià sembles català. La segona observació és que llegit al peu de la lletra sembla demanar un tracte de català de primera i no pas de segona (!). He estat algunes vegades a Borriana, considerada la capital de les taronges. A vegades m’hi he aturat per comprar-ne tornant de València. Magnífiques en plena temporada, insuperables! Amb el distribuïdor sempre m’he entès parlant una mateixa llengua. En realitat, «al carrer», a Borriana, no hi ha cap problema.

He de reconèixer, fet que no deixa de ser també trist i significatiu, que hem estat molt anys sense sentir a parlar massa de Cavall Fort. Avui ens sembla un acte pervers el que ha passat a terres castellonenques i ens esquincem les vestidures quan majoritàriament ens hem oblidat de la revista durant dècades. No tothom. Utilíssima avui mateix en un país que té un nivell de lectura infantil terrible, però valorant també el que va representar en uns temps molt difícils. A casa meva he vist entrar el Cavall Fort des de petit. Era una subscripció obsequi del meu avi matern, Joan Molinet Camps. Anava a nom meu perquè jo soc el germà gran i de fet els sobres amb la revista quinzenal eren les primeres cartes que jo rebia. De petit jo era un lector voraç: llibres, tebeos, diaris, revistes i el Cavall Fort. Sense forçar la memòria han vingut a mi noms de relats, autors, dibuixants, personatges: Jep i Fidel, Madorell, Joaquim Carbó i els seus relats per fascicles com La Casa sota la sorra. I aquell punt d’emoció gironina que et donava llegir sota la capçalera que la revista estava sota la protecció, llavors imprescindible, dels bisbats de Vic, Girona i Solsona.

Fa temps que és mort Josep Tremoleda, però vaig tenir l’oportunitat d’explicar-li els bons records que tenia de la meva etapa com a lector de la revista que em va obrir al català escrit. Quan jo era petit, de gent com ell i com altres que he conegut a Girona: el pare Matamala de Les Voltes, la gent d’Òmnium, dels professors de català com en Salvador Sunyer, etc., se’n deia que eren «molt de la ceba». O el senyor Tal «que és de la ceba». Una manera de definir a la gent que als pobles i ciutats mantenien la flama del catalanisme i la defensa de la llengua i la cultura de forma més o menys discreta, però a la vegada desinhibida en l’argumentari. Inassequibles. No hi ha una idea clara i definitiva de l’origen d’aquesta expressió gairebé oblidada però que ho explica tot. Alguna cosa tindrà a veure amb una ceba de Figueres al cop de puny? En Tremoleda era de la ceba i de forma exemplar. En canvi, en els darrers anys el primer que trobaves pel carrer un dia de manifestacions s’emocionava i es declarava independentista. Avui potser ni anirà a votar. La gent de la ceba eren de pedra picada, insubornables.

En fi, com que a mi m’agrada això de la ceba en record de totes aquestes persones he de declamar el meu mea culpa per haver tingut tan poca cura del Cavall Fort. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Dit en llatí i amb els cops de contricció necessaris al pit, aquesta part del Confiteor és d’una solemnitat tal que mereix el perdó, però també la penitència. Espero que després de l’episodi de Borriana comencem a pensar amb fets més enllà de dedicar-nos exclusivament a criticar i engegar aquests personatges que formen part del temps que ens ha tocat viure.