«Hem sigut pagesos tota la vida: d’herència»

«Hem sigut pagesos tota la vida i el que és de pagès ve per herència», explica Joan Gelabert, veterinari, ramader i pagès d’una granja familiar. Pare i fill, qui comparteixen nom i cognom, Joan Gelabert, junts donen continuïtat al negoci que ja provenia de generacions anteriors «tots dos tenim cura del camp i de la granja», diuen. D’aquesta manera, pare veterinari i fill pagès compten amb «més de 700 vaques per fer llet», i detallen que són provinents d’Alemanya i Holanda, les Holstein-Frisona, de raça lletera. En aquest sentit, el fill Gelabert diu que «s’han barrejat tant durant centenars d’anys que d’aquí el seu nom compost», a més, «els meus avis ja munyien aquestes vaques».

«La gent ha de veure més coses que una granja», transversal al concepte general de la granja, en el sector «hi ha una problemàtica», manifesta el pare, en què assegura que la principal causa és «l’econòmica». En aquest sentit, en el sector agrícola i ramader «només aguanten els grans» i denuncia que «som molt mal vistos perquè la ramaderia fem pudor, contaminem i embrutim», però, destaca que «després viatgem i això contamina més que nosaltres». En contraposició d’això, ramaderia i pagesia, són necessitats bàsiques de l’ésser humà i del cicle de la vida que, sense figures que es dediquin a aquest àmbit, els supermercats estarien buits. D’aquí la importància que té la continuïtat del sector. De fet, el fill Gelabert, quan el seu pare li preguntava què volia ser de gran, «ja des de ben petit volia treballar a la granja i això no m’ha canviat mai», assenyala. En aquest sentit, com a jove dedicat a l’ofici i pocs com ell, emfatitza que és una professió que «l’has d’estimar, perquè és un món molt sacrificat». En aquesta mateixa línia, el seu pare, Joan Gelabert, especifica que «és molt difícil trobar persones que s’hi dediquin en aquest sector i en d’altres de fonamentals com electricista o fuster». A més, «som molt petits amb les empreses que tractem», ja que moltes d’elles són multinacionals lleteres. Tot i que, d’altra banda, apunta que «una multinacional, el sector de munyir no l’agafarà pas perquè és massa complicat», requereix moltes hores de dedicació i no tothom hi està predisposat. Tanmateix, en continuïtat de la problemàtica vigent del sector en qüestió, l’ofici cada vegada més queda enrere en el col·lectiu jove i, en aquest sentit, els Gelabert coincideixen a dir que «s’ha de valorar més tot el que fem, perquè la gent és conscient del mercat, però no de la feina que hi ha al darrere», ni tampoc de la proximitat del producte amb què asseguren que «no tenim cap competència amb cap altre pagès de la zona, la competència és dels grossos». Si el camp cau en decadència, implicarà una disminució de la producció de matèria primera: «Quan mengem en un restaurant ningú pensa què hi ha al darrere», manifesten.

La tramuntana també és un factor influent en l’àmbit, però la sequedat també té els seus efectes, «ens volien restringir l’aigua per donar a les vaques, però com distribueixes els litres d’aigua que ha de beure cada vaca?», exhibeix Gelabert, el fill. L’aigua és fonamental per l’ésser humà, però també ho és per la ramaderia i, no obstant això, «si no podem treure aigua dels aqüífers o del subsol, tindrem un problema greu».

Els Gelabert doncs treballen amb explotació ramadera, però «la llei de qualsevol ramader: si un animal no està ben cuidat, qui perd és l’amo» i defineix que «l’animal et dona el que li sobra, no el que li falta: primer menjarà per viure i després et donarà la llet». D’aquesta manera, garanteixen la qualitat de vida dels seus animals. Queda palès que tot i ser un sector que rep centenars de crítiques, són imprescindibles. De fet, accentuen també que «les plantes transformen el CO₂ amb oxigen», és a dir, «som els únics que fem l’anticontaminació i això ningú ho diu».

Subscriu-te per seguir llegint