Josep Pla és un dels escriptors més importants de l’Empordà i de tota la literatura catalana. I Manuel Brunet, potser menys conegut que ell però també va ser un destacat periodista i escriptor, nascut a Vic i figuerenc d’adopció. Tenen en comú molts elements: tots dos eren periodistes i escriptors i van treballar junts en diaris importantíssims del moment com La Veu, La Publicitat o Destino, ja en la postguerra. Però tenen també en comú el fet de ser dues les persones a qui més a fons ha estudiat Francesc Montero Aulet (Figueres, 1981), filòleg i investigador i actual director de la Fundació Josep Pla. Per això es defineix com a «filòleg, brunetià i planià» a la seva biografia de Twitter. Després d’estudiar filologia catalana i hispànica a la Universitat de Girona, la seva passió per la literatura el va portar a fer una tesi doctoral. Va escollir fer-la sobre Manuel Brunet.

Quan estava fent la carrera veia com una de les opcions la docència de secundària, però l’estimulava «aprofundir, descobrir coses noves. M’interessava la literatura contemporània, Pla em va entusiasmar». I explica que la transició de Pla a Brunet va ser fàcil: eren coetanis i s’alienaven en la mateixa opció estètica i literària. «Vaig voler descobrir coses noves, endinsar-me més a fons en període de preguerra i postguerra, que és una època crucial que permet entendre món d’avui. Conèixer el principis del segle XX permetia entendre el món i la societat actuals». Considera, doncs que «hi ha coses que passen avui que són deutores de la ferida de la guerra o faccions d’abans de la guerra». Em permetia entendre millor el món d’avui. A més, tenia contacte amb el fons personal de la família de Manuel Brunet.

També ha viatjat: va fer una estada de tres mesos de recerca a la Universitat de Lancaster, de comparació entre periodisme català i anglès. Parla de com avui, la objectivitat del periodisme és una il·lusió, en oposició als anys 20 i 30, l’edat d’or del periodisme literari en català, en què els diaris són «plataformes de combat polític» i cada un representa explícitament un partit.

Preguntat pel seu llibre preferit de Pla i Brunet, respon ràpidament el del vigatà: El desembarcament dels grecs a Empúries «és el seu llibre més important i alhora és divertidíssim». Explica que és una paròdia per explicar que els grecs eren excepcionals però els empordanesos ja ho eren abans, i per tant no és que els empordanesos fossin absorbits per la cultura grega, sinó al revés. En el cas de Pla, dubta molt més. El primer que vaig conèixer a fons i gaudir va ser El carrer estret, el vaig reeditar. Però El quadern gris és la seva gran obra. I La vida amarga és un altre volum imprescindible de la narrativa planiana.

Ara mateix està treballant i divulgant la relació entre Pla i una altra figura cabdal del s. XX: Joan Fuster. Aquest és l’any del centenari de l’intel·lectual valencià. Explica que eren «grans amics», tot i que l’escriptor de Sueca era 25 anys més jove, i les grans diferències ideològiques. Ara mateix es pot veure una exposició comissariada per Montero a la Biblioteca de Figueres, fins al 15 d’octubre. Però tots dos veure «la possibilitat d’enfortir el projecte cultural i de vinculació de l’àrea lingüística catalana, i alimentar la noció de Països Catalans». A partir de llavors, «queden fascinats mútuament per la qualitat intel·lectual un de l’altre. Pla és un dels prosistes més importants; Fuster és un assagista excepcional». D’aquí la complicitat.

La complicitat és també un element clau en la relació que estableix Montero amb el públic en les seves xerrades i ponències. Qualsevol llibre del que parli, hom té ganes de llegir-lo.