«Dormir penjat en una hamaca a la paret és com estar a casa, descanses»

L’alpinista barceloní Marc Subirana i el vallesà Miquel Mas inauguraran, aquest divendres 19 de gener (21 h, a la sala La Cate), la 23a edició de La Mostra de Muntanya i Aventura. Explicaran les vivències després de ser els primers a culminar el Latok Thumb (6.380 m, al Pakistan), assolit en dos estius i després d’estar penjats a la paret vertical un total de 30 dies. Han batejat la via com a «Atracció instintiva 1.100 m, 7a expo, A2+, M5».

Ja han paït la proesa?

Sí, va ser molt intens. Anys abans ens havíem preparat en un altre big wall, l’Eternal Flame, també al Karakorum. I vam veure que teníem l’ok per anar al Latok.

Ho van fer en dues tandes.

Sí, hi hem destinat els dos últims estius. En el primer, no ho vam poder fer tot per les dificultats que vam trobar; l’accés era complex i vam tardar més temps. Estàvem a la part més difícil de la paret, on hi havia més despreniments i on l’escalada era més lenta. Vam deixar tot el material a la paret, com cordes, petates, pitons, l’hamaca, trepant, menjar...

No devien pas témer que ningú els hi prengués.

No, no hi havia anat mai ningú, era una activitat d’exploració. No teníem cap dubte que ho trobaríem tot. Quan hi vam tornar, ens vam trobar dues cordes trencades per caigudes de pedres i de gel.

Què va canviar d’un estiu a l’altre per poder-ho culminar?

Que havíem fet la meitat de la feina feta. Era una qüestió de temps. Aquest cop vam tenir bon temps i vam poder pujar al cim.

«Hem fet història, però no sé si val la pena arriscar tant, ja que pots tenir un greu accident»

Què els va passar pel cap en fer el cim?

En Miqui s’havia imaginat que ens abraçaríem a dalt, ploraríem d’emoció... Però vam haver de fer el cim per separat. En arribar-hi, la neu era inestable, com una cornisa molt gran, era perillós i no hi havia espai pels dos.

La baixada devia ser més agraïda.

Vam començar el ràpel a les sis de la tarda, quan començava a fosquejar. Vam mantenir la tensió fins que vam arribar al camp 2, on teníem l’hamaca, a 6.000 m.

Quina és la sensació de dormir penjat en una hamaca a la paret?

Teníem bastant experiència, ho havíem fet als Estats Units, a la Patagònia i també per Catalunya. Al primer estiu, van ser 12 nits seguides; i al segon, 18. És estreta i una mica incòmoda, però psicològicament s’afronta bé. Estàs tranquil, descanses i al final et sents com a casa.

Quin va ser el moment més perillós?

Els despreniments, sobretot el primer cop que hi vam anar. Al Pakistan, a l’estiu l’amplitud tèrmica és exagerada, d’uns 30 graus. Durant el dia pots estar a 20º si fa sol i a la nit a -10º. Això provoca que la neu es fon durant el matí, mulla la paret i es congela a la nit. Llavors, aquests trossos de gel cauen durant el dia, són com projectils i tens bombardejos que venen de més de 600 metres. Ens en va caure algun al casc, però només van ser ensurts. També hi ha perills d’allaus per la caiguda de la neu humida.

"Ens van caure trossos de gel al casc com si fossin projectils, i hi havia perill d’allaus"

Quants quilos portaven al damunt?

Exactes, no ho sé. Però portàvem l’hamaca, que pesa 15 kg, uns 500 metres de corda, pitons, trepant, sac de dormir, menjar...

Com s’alimentaven?

Amb menjar liofilitzat, deshidratat. Foníem la neu, bullíem l’aigua, hi posàvem el sobre del menjar i t’esperaves 6-7 minuts. Pel que fa a l’aigua, el dia que baixàvem vam fer un esforç molt gran. I, l’endemà, estàvem deshidratats i vam dedicar el dia a fondre neu per beure’n.

La por existeix en aquest tipus de projectes?

Sí. Soc guia de muntanya i em dedico a portar-hi gent amb seguretat. Amb el Latok Thumb hem fet història de l’alpinisme català i és una gesta, però no sé si val la pena arriscar-se tant, ja que pots tenir un greu accident.

Quin és el següent repte a culminar?

En Miqui ja em proposa d’obrir una ruta a l’Índia aquest estiu, però jo aquest any vull desconnectar de l’alt nivell de l’alpinisme.

La Mostra vol generar "un clima i un ambient de muntanya" a Figueres aquest gener