"La Mini Transat és molt dura, inigualable i de fortalesa mental; on la vida pot córrer perill"

El regatista del Port de la Selva Carlos Manera va acabar com a sotscampió de la Mini Transat, coneguda com «L’Himàlaia del mar». Es tracta d'una competició de 4.000 milles (7.500 km) repartides en dues etapes (d’entre 10 i 12 dies seguits cadascuna) entre França, les Canàries i el Carib. Va travessar l’Atlàntic en solitari, amb un veler de 6,50 m i sense assistència. Manera té 25 anys, competeix amb el CN Port de la Selva, el club del seu poble, i actualment està establert a la Bretanya francesa per poder entrenar la vela oceànica en millors condicions.

Satisfet per la segona posició?

Sí. Ja havia acabat una Mini Transat amb un vaixell antic per conèixer com era la navegació en solitari i iniciar-m’hi. Aquest cop, vaig disposar d'un vaixell per poder competir i que havia construït amb les meves pròpies mans, juntament amb la meva germana Elena. Va ser dissenyat per Sam Manuard i el vam crear a Cartagena amb un equip de professionals; el vam llançar a l'aigua i vam veure que era ràpid i competitiu.

Quan va començar el projecte?

Han estat dos anys. Porto somiant amb la Mini Transat des que en tenia 13. Des d'en fa set-vuit que faig navegació d'altura, oceànica. A Catalunya tenim regates d’altura de 400-500 milles, però per ser considerada oceànica has de travessar l'oceà amb més de 600 milles. La Mini Transat en tenia un total de 4.000.

Com va anar cada etapa? La primera era des de Les Sables-d’Olonne (oest de França) fins a Santa Cruz de la Palma.

La Mini Transat canvia de recorregut cada dues edicions i la primera que vaig fer era igual que aquesta segona. La primera etapa hi havia condicions molt diferents; passant per poc vent a Portugal, una gran borrasca a Finisterre... Vaig passar de vuitè a primer, aprofitant el vent d’alisi a la costa d'Àfrica que em va permetre tenir velocitat i prendre una bona estratègia.

"El moment més complicat va ser quan es va trencar un balcó de popa. Taurons? Ens hi entenem, van per sota"

I la segona etapa? (de La Palma a Guadalupe, al Carib).

Va estar marcada per una situació atípica. Vam sortir amb un vent de proa, que no és l’esperat a les Canàries. Vaig posicionar-me en primer lloc, però vaig tenir la mala sort de trencar un balcó de popa. Vaig perdre quatre-cinc hores en la reparació i vaig anar a parar a una zona de poc vent. Després, vaig començar a tenir molt vent, el ritme era gran i esgotador, però el vaig saber aguantar i vaig acabar en segon lloc.

Quant temps s’aturen entre la primera i la segona etapa?

Uns 20 dies. És temps per descansar, reparar i per esperar que acabi l'època d'huracans a l'oceà Atlàntic, ja que hi ha risc fins a final d'octubre.

Com es resisteix una regata d’aquestes característiques en solitari, amb entre 10 i 12 dies seguits a l’aigua a cada etapa?

Quan navegues en solitari s'adjunten molts factors que no es tenen a compte en el dia a dia. Més que estar sol, el tema característic és l'atmosfera que es genera. Vas amb el vaixell més petit amb el qual es permet creuar l'Atlàntic i no tens comunicació, estímuls ni assistència externa. És inigualable i d'una duresa molt gran. Has de tenir una fortalesa mental i un ritme molt elevat i continuat. Ho has de fer tot tu, no pots descansar, quan et lesiones t'has de curar tu mateix i no pots llançar la tovallola perquè la teva vida córrer perill.

"Si caus a l’aigua, desapareixes, no sobrevius un dia. La Mini Transat ha tingut perduts en el mar"

I va córrer perill en algun moment?

No, però estem parlant d'un esport extrem. El moment més complicat va ser quan es va trencar el balcó. A cada regata hi ha situacions en què pots caure a l'aigua i desaparèixer.

Hi ha hagut morts a la Mini Transat al llarg de la història?

Sí, n'hi ha hagut vàries. Bé, no es pot parlar de morts, s’anomena perduts en el mar quan no es troba el cos.

No hi ha assistència en cas d’emergència?

No tenim assistència ni comunicació, però sí que hi ha un vaixell ‘escombra’, d’assistència, per casos d’emergència. Van darrere nostre, però no ens trobaríem fins al cap d’un o dos dies. I si caus al mar, no sobrevius un dia a l’aigua.

Quantes hores podia dormir a cada etapa?

És clar que ningú et pot prendre el relleu encara que estiguis cansat. En tot un dia dormia com a màxim cinc hores, però amb intervals de vint minuts. Deixava l’embarcació amb pilot automàtic, que em permetia mantenir el rumb, m’aixecava al cap de vint minuts, verificava i tornava a dormir.

I amb el menjar i el beure com es va preparar?

El menjar era liofilitzat, deshidratat, i amb l’aigua portàvem tancs.

"En tot un dia dormia com a màxim cinc hores, però amb intervals de vint minuts"

De taurons en va veure?

Sí, però els taurons estan per sota i nosaltres anem per sobre. Cadascú sap el que li toca i ens entenem (riu).

Quan va finalitzar la prova què li va passar pel cap?

És un sentiment molt fort, satisfactori i de plenitud màxima tant per mi com per la gent que m’ajuda des del darrere. Això és el meu esport, la meva passió i la meva vida. I ho sacrifico tot, anant a viure a un altre país, en condicions dures... A casa, amb la família, només hi estic vint dies a l’any.

Quina és la propera fita que té pensada?

Primer, vull descansar i plantejar els propers reptes, però el 2024 m’agradaria fer una altra regata oceànica, com la Transat Niji 40.

Carlos Manera, regatista del Port de la Selva, queda sotscampió de l'"Himàlaia del mar"