«Anunciar oficialment la meva retirada és un pas que costa»

Joan Tomàs Campasol (Girona, 1985) ha començat una nova etapa de la seva vida aquesta temporada 2023/24. Encara no ha fet pública de manera oficial la seva retirada, però és un fet. El davanter ha iniciat la carrera per convertir-se en entrenador al Peralada, on és el segon d’Àlex Marsal.

L’últim cop que ens vam veure va ser per parlar precisament de la retirada amb Àngel Martínez. Tot i estar-se mentalitzant des de la temporada passada, un està mai preparat per penjar les botes?

Jo no estava preparat. I tampoc ho estic ara. M’agrada massa el futbol i m’agrada, sobretot, jugar a futbol. Hi ha un moment en què t’adones que ja no rendeixes com voldries... L’Àlex Marsal em va proposar entrar en el seu cos tècnic per fer de segon entrenador i em va convèncer perquè, de fet, ja és el què volia fer en un futur. Estic estudiant per treure’m el títol. A més a més, començar a Tercera era una molt bona oportunitat. Crec que puc continuar ajudant el Peralada, encara que sigui des de fora del terreny de joc.

Esperava prendre la decisió d’aquesta manera?

Les situacions et porten a prendre decisions. Sentia que podia continuar jugant una mica més, però també és cert que era complicat. Si ho miro amb perspectiva... L’edat (38), les lesions... Anímicament i mentalment estava passant per un mal moment. Va ser difícil perquè no em vaig sentir del tot respectat, hi va haver diverses situacions amb l’entrenador d’aleshores que no em feien sentir còmode. Evidentment, no estava al meu millor nivell, però els jugadors som egoistes i sempre volem jugar el màxim de minuts possibles. Quan l’Àlex Marsal va agafar l’equip i em va proposar ser el seu segon, ho vaig tenir clar. He acceptat el nou rol.

Sent que va aprofitar els seus últims partits com a futbolista

No jugava gaire... La veritat és que no m’he acomiadat com m’hauria agradat. Ho havia imaginat sempre d’una manera diferent, sent jo qui prengués la decisió i no veure’m forçat a plegar.

Encara no ha fet pública de manera oficial la seva retirada. Li fa respecte?

He fet l’escrit diversos cops, però vull dir tantes coses que em surt massa llarg i llavors no el puc publicar. No em vull oblidar ningú. I costa... És un pas que realment serà l’últim moment. Per mi el futbol ho ha estat tot, des de sempre. Als 14 anys, vaig marxar de casa per perseguir el somni de ser futbolista i quan ho anunciï deixaré de ser-ho. Ho he de fer d’aquí no gaire.

Des que va tornar i fitxar pel Peralada, però, ja va mig «desconnectar» del futbol professional.

Quan vaig arribar fa dues temporades, amb l’Hèctor Simón d’entrenador, que és qui em va portar, em trobava molt bé. Personalment, vaig fer un bon any. El curs passat també vaig començar jugant, però després ja res. Si tenia minuts era més perquè altres jugadors no podien que no pas perquè comptessin amb mi.

Hèctor Simón també va començar fent de segon entrenador. A vostè li agradaria ser primer?

És l’objectiu. No volia començar com a primer, sinó que vull començar a poc a poc. Estic aprenent molt al costat de l’Àlex Marsal perquè ens escolta molt i ens dona molta llibertat, sense tallar-nos a l’hora d’opinar, encara que al final sigui ell qui prengui les decisions. Em sento molt involucrat. Crec que de capacitats i experiència a l’elit en tinc de sobres, però he d’agafar la dinàmica en el dia a dia. Quan estàs a l’altre costat, canvia la perspectiva.

Com per exemple?

Quan ets jugador, només et centres en tu mateix: com et sents, què fan perquè estiguis millor... Tot ets tu. Ets un individu. En canvi, quan estàs al cos tècnic, en el nostre cas, mires pels 19 jugadors que hi ha a l’equip. Ho veus tot des de fora. Les actituds, que a vegades perjudiquen el propi rendiment i no ho veus, reaccions... Situacions que em fan pensar que potser m’hauria anat d’una altra manera si ho hagués fet diferent.

Després de dues temporades, coneix de sobres l’equip.

Al Peralada hi tinc amics. A vegades potser ho fa una mica més complicat, però generalment ajuda. Està sent molt fàcil i natural, de moment. Estic content.

Té la mateixa edat que Alan Baró.

Ens coneixem des de fa molts anys. Vam coincidir a l’Alacant. A ell poques coses se li poden dir, però quan veig alguna cosa intento transmetre-li perquè jo ho veig des de fora. Tinc la sort que tots ells accepten de bona manera el què se’ls diu. Estan oberts a escoltar i aprendre, fins i tot l’Alan amb una carrera destacada. És un gran professional. A part que l’Àlex Marsal és un entrenador molt obert i podem debatre-ho tot amb els jugadors. És molt important saber què pensen ells.

Quina valoració fa de l’inici de temporada?

Costa agafar el ritme. Han vingut molts jugadors nous, sobretot en la parcel·la de dalt, i la majoria són joves. L’equip necessita adaptar-se. Hem de quedar-nos amb que portem tres partits seguits sumant i que l’últim vam aconseguir empatar amb tres expulsats. Mira que he n’he viscut molts, però contra el Tona pot ser un dels partits més surrealistes que he viscut mai. Em vaig sentir estafat.

Aquest diumenge reben el Girona B.

El derbi és una motivació extra perquè és el Girona. L’Àlex Marsal, el preparador físic i alguns jugadors hi han estat molts anys. Jo vaig «estar-hi» quan es van fusionar amb la Penya Bons Aires... Juguem a casa contra l’equip el qual molts som seguidors. Serà especial. Si aconseguim guanyar, en sortirem reforçats.

Li ha canviat gaire el dia a dia?

No. La rutina és la mateixa, amb l’afegit que estic intentant trobar una feina que pugui compaginar amb els entrenaments. No tinc experiència de res que no sigui el futbol. També vaig al gimnàs per mantenir la forma perquè l’esforç físic que faig ja no és el mateix i necessito cremar energia; miro més partits dels rivals...

Està content amb la nova etapa?

Sí. Trobo a faltar el futbol, tot i que de tant en tant, quan falta algun jugador, em poso per allà al mig als entrenaments i em trec una mica el mono. Al final, és la meva vida. He tingut la sort de viure moments únics en molts llocs amb quatre ascensos, jugant a Primera Divisió, l’Europa League... També he guanyat una Eurocopa amb la selecció espanyola sub-19... Són records molt macos. Estic orgullós de la meva carrera i il·lusionat amb la nova etapa.

Ha jugat a les lligues més exòtiques. Com es viu a Indonèsia, Grècia o Xipre?

Han estat bones experiències. Xipre és on hi he estat més anys i m’hi sentia com a casa. Grècia va ser més complicat perquè hi vaig anar a l’hivern i Indonèsia..., és curiós. Vaig tenir la sort d’anar a un equip gran, com el Barça o el Madrid a Espanya. Tenia tres o quatre milions de seguidors, una barbaritat, i als estadis hi havia més de 80.000 persones. Quan perdíem, havíem d’esperar-nos tres hores al camp perquè els nostres propis aficionats ens tiraven pedres. Però també vaig marcar un gol i va ser increïble.

Recorda què es va comprar amb el primer sou?

No. El meu primer sou deurien ser 200 o 300 euros, així que segur que no seria res especial (riu). Jo vaig anar guanyant de mica en mica. El primer capritx gran va ser un cotxe i encara el t