Jordi Mallorquí Alabert (Figueres, 7/02/1971) suma gairebé dues dècades vinculat al club de bàsquet de Vilafant, i s'ha convertit en la cara visible d'un projecte fonamentat per un grup humà que suma anys d'experiència a la junta i l'equip tècnic. Després d'un temps estrany a causa de la pandèmia, el club vol celebra la seva temporada 25 de vida.

Vinculat al club des del 2003 i president des del 2008, «Mallo» continua al capdavant d’un grup humà que ha ajuntat més de dos-cents jugadors i jugadores de bàsquet a Vilafant. Entre tant, el club encara el seu vint-i-cinc aniversari des de l’any de la seva fundació, el 1997.

Com està el Bàsquet Vilafant en aquests moments?

Ostres, molt bé. Venint d’on venim, et diria que estem molt i molt bé, perquè pensa que fa quatre o cinc anys vam arribar a uns dos-cents jugadors i jugadores i vam decidir que no podíem assumir més gent. La pandèmia ens enganxa amb quinze equips, dos-cents dorsals. Aquest any tornem a les mateixes xifres i tenim setze equips en total i no és gens habitual.

És un tema de consistència, no? És un projecte de club amb molts anys a l’esquena.

Segurament, potser ho veu més una persona de fora que nosaltres des de dins. Sempre fem el mateix, ho apliquem i modifiquem el que creiem que podem fer millor. A vegades, els canvis es poden fer més de pressa o més a poc a poc.

I quina és la base d’aquest projecte que estem comentant?

La base és estimar el bàsquet, nosaltres ho fem i volem inculcar-ho per sobre de la qualitat o del nivell que pugui tenir un jugador o jugadora. Això no vol dir que no vulguem guanyar, tothom ho vol. Sempre expliquem que no som una extraescolar, som un club i venim a jugar a bàsquet amb compromís i constància, però ens fa feliços veure que el nen o la nena que ha entrat a preminis, en dotze anys, serà sènior amb nosaltres. Aquest és el gran objectiu i ho pensem des del primer dia i, entremig, farem tot el que podrem en les diferents etapes per arribar-hi. Avui tenim els dos sèniors a segona catalana i, en funció del creixement esportiu, jugaran on mereixin. Hem de ser fidels al que fem, però volem semiprofessionalitzar, sense que aquesta paraula sigui un llast.

Per al futur, volem polir l'estructura del club, hi ha molta feina, però sense deixar de fer el que ja fem bé

Algun exemple de semiprofessionalització?

Fa dos anys, vam fitxar un director esportiu, l’Eloi Casanova, que ve de Barcelona i és exseleccionador espanyol de categories formatives fins als vint anys en masculí i femení. És un dels fundadors de la planificació en bàsquet i és un primer pas, però també tenim psicòleg esportiu des de fa dos anys, el preparador físic hi és també. I tots aquests passos han de ser amb naturalitat, no un cop de geni que duri dos anys, i això requereix recursos humans i econòmics, i sempre són limitats. Treballem amb el que tenim per seguir endavant, sense pressa però sense pausa que diria la cançó i el filòsof alemany. La paraula màgica és paciència.

Després de tants anys, com va de paciència?

Amb els anys en tens menys, però anem fent. La qüestió és no trencar el que fem, però aquí som uns quants i treballem en equip.

Parlant d’equips, com porta la falta d’entrenadors de base?

El problema el tens amb setze equips més l’escoleta, que vol dir disset entrenadors. La clau és generar la formació des dels jugadors i jugadores que tenim i ho volen fer. Tornem a parlar de paciència, perquè fa tres anys que buscàvem entrenadors de fora que s’adeqüessin a la nostra filosofia i, aquest any, han entrat entrenadors que són exjugadors. La gent deixava el club o el bàsquet per temes de la vida com estudis o feina i, després tornen amb ganes. Si som capaços de seguir amb això, tenim el futur assegurat.

Intentarem reprendre el que teníem i en farem alguna de les nostres el dia de la presentació

La gent té ganes de bàsquet a Vilafant?

La gent del Bàsquet Vilafant en té moltes i ens agradaria que la gent de Vilafant estès més al pavelló. Crec que costa molt participar de la vida de les teves entitats, en general. La gent és d’una i no en vol saber res de les altres, però no passa a Vilafant, sinó a tot l’Alt Empordà. A altres llocs és diferent.

Quins són els reptes del club de cara al futur?

Acabar de polir l’estructura que tenim, molt de la mà amb el tema econòmic. És trobar el o els patrocinadors que apostin per nosaltres per fer un salt que ens permeti fer un pas endavant. Hi ha molta feina per créixer, sense deixar de ser el que som i no perdre la que ja tenim.

Per cert, aquesta és la temporada vint-i-cinc del club, alguna cosa a tenir en compte?

Doncs mira, hem fet samarretes, intentarem reprendre els actes d’abans de la pandèmia, tenim més coses pensades que voldrem impulsar i tenim tot l’any per fer el que se’ns acudeixi, com el dia de la presentació, que segur que en farem una de les nostres.