Per moltes vegades que ens hi trobem, continuem incapaços d'assimilar la pèrdua d'una persona i el sentiment de buidor que deixa el seu comiat. Un dolor que costa d'entendre en els primers moments, que amb el temps tendeix a convertir-se, per a molts, en una sensació de nostàlgia quan s'intenta recordar els moments en comú amb qui ja no hi és.
El futbol té aquesta màgia de convertir un joc en una manera de viure, un calaix de sastre ple de gent de tota mena que vas trobant al llarg del camí. Independentment del club, rol o categoria, sempre hi ha entesa i cabuda sobre la gespa, al costat de la banqueta, a la grada, al bar o al lateral del camp. Sota aquesta manera de viure, vam poder gaudir de Sergi Murga com a jugador, capità, entrenador, però, sobretot, com a persona. Un home de família que portava posat un somriure contagiós. Una alegria d'aquelles que transformen gairebé qualsevol moment en cordialitat i serenor. Perquè tothom té al cap alguna conversa amb ell, abans o després d'un entrenament, veient un partit, alguns al vestuari, altres després del xiulet final, havent-lo patit com a rival. Tenir-lo a l'equip contrari era un corcó, un líder nat de la defensa que donava estabilitat i assossec a la rereguarda dels clubs on va defensar els colors, que no eren pocs. A l'Alt Empordà, tots els que han passat per Tercera Divisió, amb una última aventura al Girona B, sota les ordres d'Àxel Vizuete, on sense gaire dubte es va decidir que fos el capità durant dues temporades.
Fa un any i mig, penja les botes com a jugador per començar la seva trajectòria a les banquetes. El Peralada no el posa al Juvenil A per qualsevol motiu. L'experiència i el lideratge de la figura de Murga eren l'exemple a seguir, el mentor que qualsevol jove talent necessitava per assumir un pas de gegant com el de fer el salt al futbol amateur. No podia fer-ho qualsevol; no ho va fer qualsevol. Aquest equip perd alguna cosa més que el seu referent, també.
Més enllà de l'estima, l'admiració i el respecte del futbol per ell, la seva complicitat era aclaparadora. Era d'aquella gent que, només compartint vivències del futbol -aviat és dit-, si el trobaves assegut en un bar esmorzant, no podies deixar de seure i començar una conversa que només el rellotge i les obligacions ens impedien allargar excessivament. Amb tot això, mai un silenci incòmode, únicament deixar anar la pilota al cap per parlar del que més ens agradava.
L'allau de mostres de suport i dol per la seva pèrdua són una petita demostració per a una persona estimada. Tot és poc per transmetre el respecte que mereix, la força que necessita la seva família en aquests moments, i el coratge per als seus amics, coneguts i saludats. Amb el pas dels dies, serà inevitable recordar en Sergi amb un somriure, el mateix que sempre portava posat per a tothom. Que la terra et sigui lleu, company.
