09 de novembre de 2019
09.11.2019
Max Esteban. Aler del Bàsquet Girona

«Treballo per trencar la barrera psicològica de ser un especialista en el tir»

09.11.2019 | 06:30
«Treballo per trencar la barrera psicològica de ser un especialista en el tir»

Company de generació del gironí Èric Vila o d'Aleix Font, Max Esteban (Barcelona, 1998) va ser el millor jugador d'un Minicopa per davant de l'ara NBA Luka Doncic, va guanyar campionats d'Espanya i medalles amb seleccions i una Eurolliga júnior. Els seus pares van canviar de domicili perquè ell tingués més a prop els entrenaments i, amb només 16 anys, va anar convocat amb el primer equip del Barça. Però mai va acabar de fer el gran pas a Can Barça i, després d'unes temporades jugant poc al filial blaugrana, als seus 21 anys viu ara la seva primera experiència fora del món blaugrana. Ho fa al Bàsquet Girona de LEB Plata.


Com es viu fora del Barça?

El canvi és bastant important, perquè feia molts anys que estava allà i no coneixia res que no fos el Barça. Però el canvi ha estat fàcil, perquè m'he adaptat bé perquè estic prop de casa, Girona és un club seriós on tothom té moltes ganes de millorar. Tinc una germana que també és esportista i viu fora (juga a voleibol a la lliga austríaca) i la possibilitat de venir aquí a Girona feia que el canvi fos menys brusc.

Millor jugador de la Minicopa del 2012, l'escullen per jugar el Jordan Brand Classic Camp de Barcelona, medalles amb les seleccions espanyoles inferiors, convocat amb el primer equip amb només 16 anys... De ben jove va tenir molts focus a sobre.

Destacava, sí, però s'ha de tenir en compte que jo quan era infantil o cadet vaig créixer molt i a infantil ja feia gairebé 1,90 i tenia més facilitats. Jugant al Barça i en un equip on molts companys destacaven sempre fa que es parli més de nosaltres, primer et fa més il·lusió i després ho acabés vivint com una situació normal. Simplement és la repercussió que té tot el que passa en un club tan gran com el Barça.

Per a un adolescent és complicat gestionar les expectatives que es fan al seu entorn?

És complicat en funció de l'ambient. Jo tinc una família molt seriosa, que sempre han intentat que tingui els peus a terra i m'han ensenyat el camí. En el meu cas no va ser un problema les expectatives que hi havia al nostre voltant i no he perdut mai la perspectiva. Sí que soc conscient, i he vist a gent, que a falta d'aquest suport familiar el seu cas ha estat diferent.

A la seva generació hi havia molts jugadors cridats a ser estrelles. Èric Vila, Aleix Font... A molts els està costant acabar de fer el pas.

Ens està costant perquè és un pas difícil. Hem vist jugadors com Luka Doncic que han fet el pas amb molta facilitat...

Un Luka Doncic que va jugar aquella Minicopa del 2012 que va guanyar el Barça amb Max Esteban com a MVP.

Sí. Exacte. Però casos com el de Doncic no són els més normals, perquè són jugadors amb unes característiques excepcionals i en veure'ls sembla que aquest hagi arribat i els altres no ho hem fet. S'ha de buscar un punt mig perquè la realitat és que el pas de júnior a les lligues professionals és molt gran. Som jugadors de 21 o 22 anys que, més ràpid o més a poc a poc, hem d'anar fent el nostre canvi.

Un entrenador que coneix bé, Alfred Julbe, solia reclamar que passar de júnior a LEB Plata o a Or no era el millor per a la formació.

És complicat i no ho és al mateix temps. La clau és ser conscient del que s'està fent. Si vols posar un grup de júniors a jugar a LEB i esperar que el segon partit tot surti perfecte, t'equivocaràs. Jugar a LEB és una bona eina, perquè és la que tenim. Que podria ser millor, sí, però aquesta és la que hi ha i la clau és donar el temps perquè els joves madurin en el seu joc, físicament, experiència...

Així toca madurar a LEB Plata amb equips físics i defenses tancades.

Amb l'entrada de Barça B i Canàries B hi ha més diversitat de joc a LEB Plata. Però també és cert que tradicionalment són categories amb un tipus de bàsquet més tancat, més lent i arriscant menys del que la gent està acostumada a veure.

L'objectiu de Max Esteban continua sent fer-se un lloc a l'elit?

A casa i amb la gent que m'ajuda en parlem i soc conscient que el camí és molt llarg, que cada persona és diferent i que per arribar a un objectiu hi ha molts camins. No pel fet d'haver sortit ara del Barça tot ha de canviar; treballar i ser conscient d'on has de millorar és el que farà millorar i arribar més lluny.

Arribar a l'ACB?

Sí. Òbviament. Porto molts anys entrenant, la meva família es va canviar de domicili per això... Tinc molt clar que m'hi vull decidar i faré tot el que em demanin per millorar i fer els passos endavant necessaris.

El preocupa que li pengin l'etiqueta d'especialista? Un jugador que surt a la pista només a tirar triples?

Més que preocupar-me és que jo mateix soc conscient que m'ha passat. Sense voler jo ho vaig mig interioritzar i sé que he de lluitar contra això. Vinc d'unes temporades on he tingut pocs minuts i, quan et trobes poc integrat en la rotació, et limites a fer allò amb que més còmode et sents. En el meu cas és el tir. Estic lluitant per trencar aquesta barrera, més psicològica que altra cosa, i amb l'ajuda de l'Àlex (Formento), de la resta del cos tècnic i de tot l'equip a poc a poc vaig aprofitant per fer altres coses que sé i que ja he fet.

Com es troba a Girona amb el rol que té dins l'equip?

M'hi estic sentint còmode. En els últims mesos al Barça havia entrat poc en la rotació i, psicològicament, et sents una mica baix i amb ganes d'ajudar més a l'equip. Aquí a Girona estic bé, en un grup molt bo on tots ens ajudem per aconseguir arribar als objectius.

Equip jove, entrenador amb poca experiència a les banquetes i un club que diu que vol pujar. La pressió pot ser un mal company de viatge?

Podria ser-ho, però el tema de la pressió va en funció de com orientem el nostre treball. Com a equip ens marquen l'objectiu d'anar millorant en el nostre joc mirant de solucionar els problemes que ens anem trobant en els partits. Els objectius hi són, però al final la temporada és molt llarga i el que ara volem és anar partit a partit.

I per controlar la pressió sempre li quedarà la música?

Sí. Des de petit sempre m'ha agradat molt la música, a l'escola tenia un grup i ara tinc molts amics que s'hi dediquen. M'apassiona i em serveix per desconnectar una mica del bàsquet i ajudar-me en els moments més complicats. (Esteban va enregistrar aquest estiu un tema propi: «Azar»).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook