Esprement al màxim les vacances al costat dels seus, ahir ja va fer la revisió mèdica per tornar als entrenaments, Valery Fernández explica amb total naturalitat el gran salt que ha fet en l'àmbit futbolístic. En qüestió d'una temporada, el jove escalenc ha fet passos de gegant acompanyat del Girona. Primer ho va fer sota les ordres de Narcís Pèlach, Chicho, al filial de Segona B. D'allà, no va trigar gaire a cridar l'atenció a Eusebio Sacristán. El tècnic de La Seca va donar-li l'oportunitat amb el primer equip a Mendizorrotza en un partit de Copa. De seguida, la seva resposta amb atreviment i valentia va portar-lo a complir el somni de debutar a Primera. Ara que ha tocat el cel, el futbolista de 19 anys manté la humilitat que l'ha dut fins a dalt de tot i el seu desig és continuar al club de Montilivi per retornar-lo a la màxima categoria.

Malgrat el descens a Segona A, per a vostè deu haver estat un gran any.

Ha estat un any màgic i inoblidable. Amb el meu debut, he complert un somni. M'he estrenat a Primera i de quina manera, no? (riu). Ha sigut una temporada molt bona en l'àmbit individual. He jugat força partits i això per a un jugador que debuta representa una xifra important. Estic molt content i satisfet, malgrat que per al club no ha estat el curs més bo.

Va començar la temporada al Peralada-Girona B. Imaginava debutar a Primera?

Vaig fer la pretemporada pensant que seria un curs difícil perquè a Segona B hi ha molta competència. Sabia que havia d'estar preparat mentalment per tal de poder afrontar tant moments bons com dolents. Vaig començar bé, jugant força partits. De cop i volta, no vaig entrar en l'onze titular. Vaig continuar lluitant i responent dia a dia als entrenaments. Gràcies a això, a no rendir-me i lluitar dur, em va arribar l'oportunitat.

Va ser llavors quan Eusebio va cridar-lo.

D'un dia per l'altre, em van dir d'entrenar amb el primer equip. Va ser molta casualitat perquè en el meu primer entrenament -un dilluns-, amb tots els nervis d'entrenar amb aquelles bèsties, el míster va cridar-me al seu despatx i em va dir que dimecres seria titular a Mendizorrotza. Imagina com vaig rebre aquella notícia... Estava molt nerviós i content, però és una responsabilitat. T'ho jugues tot a un partit. Va ser molt maco.

També va rebre el suport del vestidor?

Sí. Estic molt content per l'equip que m'ha tocat i els companys que tinc. Hi ha un tracte humà increïble. Són jugadors que ho tenen tot, han jugat mundials i tenen un munt de títols... Que et rebin d'aquesta manera, et donin consells i tranquil·litat, tant ells com el míster, és una satisfacció molt gran.

Potser tot va anar arran de les circumstàncies, no? Les lesions d'Aday, Mojica...

I tant, sempre ho he dit. L'oportunitat va arribar-me gràcies a les seves lesions. Si no, és més complicat.

No obstant això, ha respost.

Sí. S'ha de saber aprofitar l'oportunitat. No és fàcil amb 19 anys, crec. Mostrar tot el que he mostrat fins ara i tanta valentia... Només tinc paraules d'agraïment al club.

El primer gol a l'elit ja va ser el súmmum de tot, oi?

El golàs al Wanda? Va ser increïble. Quan entres en aquell estadi, l'última cosa que esperes és marcar un gol. I menys, d'aquella manera. Sobretot, per les circumstàncies del partit. Anàvem 1-0 i estàvem patint. De cop i volta, vaig rebre la pilota i no sé ni com la vaig engaltar. A la celebració no sabia ni on era. Buscava els meus pares i no els veia, tot nerviós. Marcar allà davant d'unes 80.000 persones i, a sobre, tota la repercussió que va tenir aquell partit després d'eliminar l'Atlètic a la Copa.

Moltes sensacions noves, que s'han de superar amb la màxima professionalitat. Com ho gestiona un noi de 19 anys?

En l'àmbit d'equip hi ha molta repercussió i molta gent et veu, però forma part de tot plegat. Quan entres al camp, hi ha nervis, lògicament, i respecte pels futbolistes contra els quals jugues. S'ha de recordar que he jugat contra Messi, Atlètic, hem guanyat al Bernabéu... Fa tres dies els veia per la televisió i somiava jugar contra ells. Però s'ha de competir bé i rendir, sense por. Crec que he respost bé. Al vestidor, soc un noi tranquil que intenta escoltar molt per aprendre de cadascun dels jugadors i dels membres del cos tècnic. Fora del terreny de joc és veritat que ha canviat una mica tot, però continuo igual, amb la mateixa humilitat i rodejat de la gent de sempre. Tinc una família que m'anima i em dona suport en tot moment.

A la Copa, va formar part d'una fita històrica per al Girona.

Vam arribar a quarts de final contra el Reial Madrid. Va ser molt gratificant i vaig tenir la sort de viure-ho en primera persona. Ho vam dedicar a l'afició en el seu moment, vam gaudir-ho malgrat el resultat. Per a la història del club és un pas molt important.

Quan es trobava a només 45 minuts de tenir fitxa del primer equip, va anar perdent protagonisme a causa de l'arribada de Raúl García. Com va sentir-se?

Hi havia més competència. En Raúl va agafar més rodatge i va tenir més oportunitats. Però és el mateix de sempre. Quan no jugues, el que has de fer és treballar. En aquell moment era una llàstima, perquè estava a només un partit i vaig passar-me com un mes sense entrar en els plans. Ho tenia allà davant i no arribava. Com un caramel, en tenia moltes ganes. Al final va arribar el dia del Leganés, en un moment molt especial perquè vaig ser titular. Va sortir tot rodó: fitxa professional, assistència i victòria 0-2.

Deu haver estat en un núvol. Els descensos del Girona i del Peralada fan topar amb la realitat?

És una llàstima. D'una banda, ha estat un any molt maco per mi, però el que realment importa és l'equip. Amb el Girona, ho teníem molt bé per salvar-nos. Van arribar un munt de derrotes consecutives i amb aquests resultats és molt difícil revertir-ho. Ens ho vam jugar tot contra el Llevant i no va sortir com esperàvem. Em sap greu. Sobretot, per l'afició.

Les victòries es resistien a Montilivi.

A casa, costava un munt guanyar els partits. No sé per què, la veritat. Potser era la pressió, circumstàncies que van tocar viure. Encara que sempre hem tingut el suport de l'afició. Ho vam pagar car, tot i intentar-ho fins a l'últim dia. L'esport és així. Hem de seguir endavant i l'any vinent tornar a la màxima categoria.

Dels 22 partits, entre Lliga i Copa, amb quin es queda?

Ostres! Amb el debut. Va ser un partit on m'anava la vida. Si no l'hagués jugat bé, no hauria tingut la resta d'oportunitats. També diria el partit al Wanda. Marcar el primer gol com a professional a l'elit va ser molt especial.

Amb l'arribada d'Unzué a la banqueta i Chicho de segon, com preveu el retorn a Segona?

Crec que s'ha apostat bé pel cos tècnic. És molt professional i té les coses molt clares. Els agrada jugar a futbol, com a Eusebio. Són gent reconeguda, ho han demostrat aquests anys, i crec que podem fer coses molt maques. I, per què no, pujar aquest any a Primera. Encara que sigui molt complicat.

L'aposta per Chicho manté la línia, com en el seu cas, per la gent de la casa. Ho creu així?

Estic content per ell. S'ho ha guanyat a pols, és tot un professional i dedica moltíssimes hores. Ho sé per tot el que he viscut amb ell. És important que el Girona tingui gent que estimi tant el club i es deixi la pell per tot.

Continuarà al Girona aquesta temporada o escoltarà ofertes?

En principi, em quedo aquí. Estic molt bé. Mai saps què pot passar, però el meu desig és quedar-me i vull pujar amb el Girona a Primera. Les negociacions per la renovació avancen bé.

Pere Pons marxa, Granell també té el futur incert. En aquest cas, mantindria l'orgull gironí juntament amb Muniesa?

És clar. Els que quedem continuarem mantenint l'orgull gironí. De casa. És important per al Girona. Espero i desitjo poder mantenir l'equip. L'afició se sent molt identificada amb aquest tipus de jugadors, és normal, perquè senten els colors i el sentiment.

S'ha convertit en un referent per a molts nanos joves. Sobretot, a l'Escala.

És molt maco. Vaig pel poble o al camp de futbol i tots els nens em demanen autògrafs, fotografies... És important per a la base de l'Escala que els nens puguin creure que és possible arribar un dia a Primera i que tinguin algú amb qui veure's reflectit. Estic aquí pel que faci falta. Ensenyar-los, donar-los consells..., el que vulguin.

Tot ha anat molt de pressa, però arribar fins aquí no ha estat gens fàcil. Recorda quan va decidir tornar a jugar a l'Escala?

Si he arribat a Primera, ha estat gràcies a aquell any. Vaig passar uns moments complicats al Barça i Girona, on no havien sortit bé les coses. L'últim any a la Masia vaig enyorar-me molt dels meus pares. No estava còmode i no gaudia del futbol. De sobte, vaig decidir tornar a l'Escala i pensava que el meu somni ja s'havia acabat. Era juvenil i no deixava d'estar a l'equip del poble. Pitu Batlle i la resta de companys van ajudar-me molt. La meva família va continuar animant-me i creient en mi. A poc a poc, vaig tornar a sentir-me futbolista.

Va haver de fer-se fort, psicològicament parlant.

Molt. Has de ser fort mentalment, si no et mengen. Sobretot, en aquest món professional. Per molt bo que siguis o tinguis tècnica, el factor clau és la mentalitat.

Com va viure l'ascens de l'Escala a Primera Catalana?

No hi vaig ser present, però vaig seguir el partit. Feia temps que ho intentaven i s'ho mereixen. Han fet una temporada espectacular, dominant la categoria. Els desitjo el millor.

El club també treballa molt la base.

Els meus germans juguen a l'Escala i a les categories inferiors es treballa molt bé. Hi ha bon nivell. El futbol escalenc pot estar satisfet pels jugadors que surten i la captació que hi ha.

Com es defineix com a jugador?

Soc valent, atrevit i amb electricitat. He viscut molts moments dolents, que m'han servit per aprendre. Soc potent, polivalent i tinc ganes de tirar endavant davant de qualsevol rival.