08 de setembre de 2018
08.09.2018
L'Empordà

Jordi Gamito: «Si pogués deixar uns anys de fer de paleta, ves a saber on arribaria»

El corredor de Platja d'Aro Jordi Gamito va pujar diumenge al podi de la prestigiosa cursa de muntanya que acaba a Chamonix després de 170 quilòmetres de pujades i baixades

08.09.2018 | 06:30
Jordi Gamito: «Si pogués deixar uns anys de fer de paleta, ves a saber on arribaria»

Ahir al matí, Jordi Gamito feinejava en el seu apartament del petit poble de la Roca, entre Camprodon i Setcases, sense gaire temps per recuperar-se després de l'espectacular tercer lloc de diumenge a l'Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), 170 quilòmetres que va completar amb poc menys de 22 hores.

I d'haver-se passat el dilluns conduint l'autocaravana des de Chamonix fins a casa. «Prefereixo córrer vuit hores que conduir tant...», reconeixia Gamito, que descansar, el que es diu descansar, ho va poder fer poc. A la tarda, va tornar a anar a treballar. Gamito és paleta i treballa com a autònom per a diferents constructors de la zona de Camprodon, on l'esportista de Platja d'Aro viu des de fa un any, combinant la feina amb dures sessions d'entrenaments pujant i baixant muntanyes. «No m'agrada córrer per asfalt, ni en pla...», explicava ahir Gamito, que, per preparar bé la mítica prova del Mont Blanc, va recórrer als estalvis per agafar-se dos mesos de vacances per entrenar-se (algunes setmanes va arribar a fer 185 quilòmetres i «bestieses» com 11.000 metres de desnivell), però, sobretot, per poder descansar i recuperar molt millor que quan la meitat del dia s'entrena i l'altra treballa a l'obra: «Aquest any vaig decidir apostar per mi i ha sortit bé».

Dos mesos d'entrenaments de qualitat que, «junt amb tota la feina que he fet en els últims anys», van permetre a Gamito acaba tercer els 170 quilòmetres de l'UTMB, competint de tu a tu amb professionals del trail com Xavier Thevenard, diumenge va guanyar la prova per tercer cop; Kilian Jornet, va haver d'abandonar per una reacció al·lèrgica després d'una picada d'abella; el campió del món Luis Alberto Hernando; o els nord-americans Jim Walmsley i Tim Tollefson.




«Si em veig al seu nivell? Bé, no ho sé... Jo sabia que havia fet la feina i estava ben preparat i si fem la feina, tots podem ser iguals. Pensa que les primeres cinc hores de cursa les vaig córrer junt amb en Luis Alberto; està clar que de Kilian només n'hi ha un, és insuperable, però per exemple vaig córrer la segona part de la cursa amb en Tim Tollefson, que havia estat dos anys tercer, i el vaig acabar avançant...», recordava ahir un Gamito que, però, té clar que, de moment, ell encara està lluny dels grans noms del trail pel que fa a condicions d'entrenament: «Ara he tornat a la meva realitat, que és la de treballar per guanyar-me la vida».

Jordi Gamito espera que aquest tercer lloc a l'UTMB li acabi servint perquè «arribi alguna cosa que em permeti relaxar-me una mica pel que fa a feina». «La meva feina m'agrada, però si pogués deixar tres o quatre anys de fer de paleta ves a saber on podria arribar; si amb dos mesos descansant bé he pogut fer això crec que amb més temps encara podria fer millors resultats», explica l'esportista de Platja d'Aro que, després de dedicar-se de més a les arts marcials, fins i tot va viure un temps a Tailàndia practicant el muay thai, va descobrir fa cinc anys les curses de muntanya i des de llavors no ha deixat d'anar millorant els seus resultats: «Són dos esports molt diferents. Sempre havia corregut per la muntanya, però mai havia competit fins que, gairebé per casualitat, vaig córrer un parell de curses amb la sorpresa que sense tenir cap entrenament específic estava al davant».

I al davant de les curses, cada cop més, ha estat sempre Jordi Gamito en la seva trajectòria com a corredor de muntanya. L'any passat ja va acabar en desena posició a l'UTMB, però ara ha fet el que pot acabar sent el seu gran pas endavant. Tothom parlava de Kilian Jornet, de Jim Walmsley. I pocs pensaven que Jordi Gamito pujaria al podi.

Però l'esportista de Platja d'Aro tenia clar que era el seu any. «M'havia posat com a objectiu acabar entre els cinc primers, però al matí, en veure que plovia, em vaig posar molt nerviós i anava saltant perquè les curses amb mal temps em van bé i m'agraden», rememorava un Jordi Gamito que, just abans de sortida, va dir a la seva parella que «avui és el meu dia».

I ho va ser. Corrent amb cap. Sense provar de seguir el ritme exagerat dels nord-americans, amb Jim Walmsley al capdavant, en els primers quilòmetres. «Vaig sortir molt concentrat a un ritme constant i, quan feia unes set hores, en veure que en Jim, que era un dels favorits, no podia més i que estava atrapant en Tim Tollefson, em vaig començar a animar fins que a la baixada cap al quilòmetre 100 el vaig poder superar», anava recordant ahir Jordi Gamito sobre una cursa en què va arribar a la part final «mort de cames, però psicològicament molt fort».

En els últims quilòmetres, i conscient que no tenia opcions d'atrapar el segon classificat, el romanès Robert Hajnal, Gamito es va relaxar fins que, «en la darrera baixada el pare de Kilian Jornet, que estava entre el públic, em va dir 'Jordi, apreta que si no el de darrere t'atrapa', quedaven quatre quilòmetres i em va tocar patir però tenia clar que el tercer lloc no se m'escaparia, que havia de ser per a mi».
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook