L'Spar Citylift Girona es va quedar sense premi dijous a Salamanca, després que el notable partit de les gironines acabés amb el dolorós final que va suposar veure Krisi Givens anotant el tir lliure decisiu a un segon del final. Un punt que deixava el marcador final en 71-70 i, per tant, el Perfumerías Avenida a només una victòria d'encadenar el seu tercer títol de Lliga consecutiu. Dijous a Salamanca molts dels que tenien interioritzat que l'Avenida guanyaria la final sí o sí ja van veure que el camí cap a aquest tercer títol seguit no serà gens fàcil. I encara menys demà a Fontajau, on l'Uni té la doble necessitat de guanyar, per allargar la final, i de tornar a demostrar-se a si mateix que juga millor a bàsquet que la caríssima plantilla de l'Avenida. Fontajau té davant seu el gran repte d'empènyer l'Uni cap a la victòria i de disparar els nivells d'autoconfiança de les jugadores que entrena Èric Surís perquè creguin que, després de guanyar demà, també ho podran fer dimecres vinent quan tornin a Salamanca. En altres paraules, aconseguir el que no ha fet ningú a Lliga Femenina-1 des que ho va fer el Ros Casares el 2008, curiosament, també contra el Perfumerías Avenida: capgirar un 0-1 en contra en una final.

Fontajau no deixarà soles les jugadores de l'Spar Citylift Girona en aquest repte. El pavelló reunirà més gent de la que hi havia dijous al Würzburg, una mica menys de 3.000, que són més que suficients per omplir-lo, i el club té previst ambientar el partit fent un mosaic amb els colors del club i repartint 4.000 aplaudidors per apujar el nivell de decibels. «Tenim moltes ganes de jugar a casa davant del nostre públic», recordava després del partit de dijous una María Conde que acabava de protagonitzar la seva millor actuació de la temporada deixant clar en un escenari com Würzburg que el futur del bàsquet espanyol anirà lligat al seu talent. «És una final, el darrer partit a casa, i segur que la gent respondrà; No fa falta fer cap crida», ho rematava Surís convençut que el suport dels aficionats de l'Uni serà clau demà a Fontajau.

Capgirar una final que es comença amb derrota no és fàcil, especialment en play -off a tres partits com és la final de Lliga Femenina-1. Està clar que no ha passat en els tres precedents que tothom té més frescos a la memòria: les tres finals entre l'Uni i l'Avenida. El 2015, amb Roberto Íñiguez a la banqueta, les gironines varen guanyar primer a Salamanca i les castellanes ja no varen poder tornar a aixecar la final, perdent-la en el segon partit a Fontajau (l'històric títol de l'Uni de la diada de Sant Jordi). I en els dos últims anys, el guió ha estat idèntic. Victòria de l'Avenida en el primer partit a Salamanca, l'Uni iguala la sèrie a Fontajau i el tercer partit torna a caure del costat castellà a Würzburg (el 2016 amb Xavi Fernández a la banqueta gironina i l'any passat ja amb Surís).

Una tendència, però, que s'allarga més enllà dels duels entre Uni i Avenida dels últims anys. El 2015, el Rivas de la bescanonina Queralt Casas aixecava el títol guanyant la final en dos partits contra el teòric favorit Perfumerías Avenida; primera clara victòria a Salamanca (47-61) i després rematant la feina a Rivas. Un any abans, el 2013, la història va ser justament a la inversa i el Perfumerías Avenida de Marta Xargay es va proclamar campió de Lliga guanyant el primer partit de la final a la pista de Rivas i acabant la feina en el segon partit a Salamanca. El 2012, el títol va ser per a Ros Casares per 2-0 i és que amb Roberto Íñiguez a la banqueta i jugadors com Maya Moore, Anne Wauters, Laia Palau o Lauren Jackson no perdia cap partit. Arribats ja a l'any 2011, el Perfumerías Avenida va guanyar una final per 2-0 contra el Ros Casares després d'emportar-se la victòria en el segon partit a La Fonteta (85-90). En aquella època, Erika de Souza ja era clau en l'Avenida i va ser la millor del seu equip amb 18 punts i 12 rebots.

En els dos anys anteriors, 2009 i 2010, la rivalitat entre València i Salamanca va caure del costat del Ros Casares. També només en dos partits, les dues vegades però, això sí, aquelles temporades Erika de Souza jugava amb les valencianes. Així el primer precedent d'una final decidida al tercer partit amb el guanyador aixecant un 0-1 en contra es remunta a l'any 2008. Ho va aconseguir el Ros Casares deixant amb un pam de nas, precisament, el Perfumerías Avenida. En aquella final, les valencianes tenien el factor pista favorable però vam començar perdent el primer partit a La Fonteta (71-78); en el segon partit, però, el Ros Casares va tornar el cop guanyant a Salamanca per 69-78; i en el tercer, un altre cop a València, el Ros va acabar de capgirar l'eliminatòria amb un clar 72-56.