Les ciutats són com les persones, no n’hi ha cap d’igual. Poden ser joves –com Brasília, construïda en forma d’ocell només fa unes poques dècades–, poden haver desaparegut –com Babilònia– o poden haver après a adaptar-se als canvis per sobreviure fins a dia d’avui –com Jerusalem. Les ciutats es poden considerar organismes vius on els edificis i els carrers són el seu cos i les persones són les neurones del seu cervell que es connecten formant xarxes d’informació. Entendre la ciutat com un organisme viu és interessant, ja que suposa que es pot planificar el seu creixement cap a una ciutat respectuosa amb el medi ambient i més justa amb els seus habitants, tot estant al seu servei i oferint-los-hi les mateixes oportunitats per desenvolupar-se com a persones.
A partir d’aquesta idea, l’alumnat de l’escola Sant Sebastià de Sant Climent Sescebes va emprendre un projecte urbanístic per concebre una ciutat sostenible i igualitària.
Per començar, cada alumne va idear la seva empresa amb una idea innovadora. A partir d’aquí cadascú va col·laborar per poder crear la ciutat on elsagradaria viure quan siguin grans.
Van pensar que seria coherent construir una ciutat verda amb maquinària pesada fossil-free. La construcció dels edificis es faria de forma modular. Els edificis intel·ligents no tindrien més de 6 o 7 plantes per així poder controlar la densitat de la població. Atès que la fabricació del ferro i el formigó produeix CO2, s’intentaria que els materials de construcció fossin majoritàriament la fusta –per l’estructura– i altres materials sostenibles com el miceli –pel revestiment. Per augmentar la biodiversitat, millorar la qualitat de l’aire i disminuir la contaminació acústica, tots els edificis tindrien façanes verdes amb sistemes verticals autosuficients.
La ciutat es basaria en l’economia circular: tot es reciclaria, es tornaria a utilitzar i, fins i tot, les aigües fecals servirien per produir biogàs. Generaria la seva energia eòlica fent servir estels gegants, un sistema basat en la idea de Wubbo Ockels. El consum d’energia de la ciutat no es dispararia perquè faria servir la bioluminescència per il·luminar espais interiors i exteriors. També tindria en òrbita una lluna artificial plegable –com el telescopi espacial James Webb–, feta de brossa espacial, per poder deixar de reflectir la llum solar i així respectar el ritme circadiari.
La ciutat seria el màxim autosuficient, conrearia verdures en horts verticals tot fent servir el sistema aeropònic per estalviar aigua dolça. L’alumnat també va pensar en la mobilitat. Una empresa fabricaria cotxes d’hidrogen sense rodes que s’elevarien amb la magnetosfera de la Terra i drons silenciosos.
Per garantir el benestar de tothom, el servei sanitari seria gratuït i treballaria amb tecnologia avançada com ara impressió 3D d’òrgans vitals i xips cerebrals per curar l’Alzheimer i la paràlisi.
Per últim, hi hauria una xarxa potencial de centres de formació i investigació que crearia oportunitats per a tots els habitants.
Conversa amb Ramon Gras Alomà
Per documentar el projecte i saber ben bé què volia dir la paraula urbanisme, l’alumnat de Sant Climent Sescebes va organitzar una videoconferència amb Ramon Gras Alomà, investigador en innovació urbana a la Universitat de Harvard i cofundador d’Aretian, una startup que dissenya solucions per fer front als desafiaments que afronten les ciutats del futur. Ramon Gras va explicar a l’alumnat que «l’urbanisme és una disciplina relativament jove» que va començar a prendre forma al segle XIX amb l’arquitecte francès Louis Durand, el qual va analitzar la tipologia d’edificis i la seva influència en el comportament humà, i l’enginyer català Ildefonso Cerdà, qui va dissenyar l’Eixample de Barcelona segons el sistema fractal que permet una distribució igualitària de serveis.
L’arquitecte Carlos Moreno anomena la ciutat fractal com la ciutat del quart d’hora, és a dir, que en un màxim de 15 minuts caminant pots accedir a tots els serveis bàsics –com l’escola, la carnisseria o la consulta mèdica– i aconseguir la igualtat entre els ciutadans. Altres ciutats com París, Milà, Moscou o Dubai tenen un disseny radial i jeràrquic que provoca desigualtat, ja que tenen molta qualitat de vida al centre, però, com més lluny del nucli, més delinqüència i menys benestar hi ha.
A part del disseny urbà fractal i radial n’existeixen molts d’altres: lineal (Torí), jardí (suburbis de Londres), monumental (Roma), orgànic (Sao Paulo), utòpic (Palmanova), the small world cities (Brugues) i molts més. Els avenços tecnològics en combinació amb un rigorós pla urbanístic poden crear ciutats amb una riquesa distribuïda entre tots els seus habitants.
A la ciència urbanística hi trobem la petjada que ha deixat en nosaltres l’antropologia, la psicologia, l’arquitectura, la ciència de la informació, les ciències polítiques, l’art... però sobretot hi podem trobar el camí cap a la ciutat del futur on viuran les noves generacions.
