Brau manté l’idil·li amb Victor Hugo reeditant «Els miserables» en català

La passió que sentia Maria Perpinyà Català (Girona, 1938) per la novel·la Els miserables de l’escriptor francès Victor Hugo (1802-1885), la va animar a iniciar la traducció al català. No era una tasca senzilla, ja que el llibre supera les mil sis-centes pàgines. Quan la va tenir enllestida, després de quatre anys de feina, va pensar que potser podria interessar a alguna editorial. No recorda com va arribar la traducció a mans de l’editor de Brau, Jenar Fèlix, qui, davant els elogis de l’escriptor i crític literari Miquel Pairolí, un dels lectors de l’editorial figuerenca, no va dubtar gens. Això succeïa el 2002, amb motiu del bicentenari del naixement, ara fa vint-i-dos anys. Aquella primera edició, que constava de tres volums presentats en una caixa, es va exhaurir en poc temps. Ara Brau ha apostat per recuperar-la, de nou amb format butxaca, però sense la caixa, i ha decidit ampliar el fons incorporant una nova obra de l’autor francès, la mítica Notre-Dame de París, traduïda per la mateixa mà.

Maria Perpinyà, que viu a Sant Cugat i que durant anys va tenir casa a Llançà, no és una traductora a l’ús, és a dir, no s’hi ha dedicat de manera professional. Es descriu com «una mestressa de casa amb nou fills, catorze nets i tres besnetes» a qui li agraden profundament els clàssics, com ara La Divina Comèdia de Dante Alighieri. Els llegeix amb passió perquè «a banda de l’argument en si, evoquen història, filosofia, et fan pensar i això m’agrada». Que arribés al món de la traducció va ser quelcom casual. A casa tenia molta feina, però empesa per un dels seus fills que la va matricular a l’Escola d’Idiomes de Barcelona, es va posar a estudiar francès. «Aquell primer any vaig agafar Els miserables i em va agradar tant que vaig pensar que aquest llibre l’havia de llegir tothom», rememora. De fet, per a ella, no hi ha dubte que «Els miserables és el llibre de l’ànima».

Respectar al màxim l’original

Així va iniciar el repte de traduir el llibre al català, a partir de l’edició en francès en tres volums de la Librairie Générale Française de 1985, sense cap més afany que el personal: «Vaig començar amb paper i llapis, després amb màquina d’escriure i, finalment, amb ordinador». El procés va ser lent, però captivador. Fins i tot, li robava hores a la nit. En traduir, Perpinyà respectava al màxim el text original. Així els noms dels personatges figuren sense traducció, i els topònims, tret d’aquells que es coneixen catalanitzats com Camps Elisis o Tulleries. Les notes de peu de pàgina són mínimes «per tal de no interrompre el fil de la novel·la». Maria Perpinyà confessa que no va patir massa sotracs perquè «el català és una llengua molt propera al francès i italià». Tot i haver rebut una educació totalment en castellà, com els infants de la seva època, «el català ha estat la meva llengua pròpia i sempre he llegit molt en ella, des de petita». Un cop completada la traducció, la va rellegir i va creure que era prou digna per ser editada. Va ser del mateix parer Jenar Fèlix, qui no es va fer enrere quan va saber que un altre segell treia al mateix temps una altra traducció d’Els miserables. Avui, l’única edició a disposició dels lectors és la de Brau, ja que l’altra és introbable.

Maria Perpinyà ha llegit molta obra de Victor Hugo. De fet, abans de traduir Els miserables va posar-se a prova amb una novel·la més curta, un al·legat contra la pena de mort, El darrer dia d’un condemnat (1829), i que conserva en una llibreta per casa escrita a mà. Aquesta, però, «mai no em va passar pel cap d’editar-la». Les que sí creu, són dues novel·les més d’ell que té traduïdes –Els homes de la mar (1866) i Noranta-tres (1873)– i que espera que Jenar Fèlix les tingui en compte per publicar-les, més endavant.

Maria Perpinyà elogia un altre llibre d’Hugo, Notre-Dame de París, una novel·la nascuda a l’ombra de la imponent Catedral i protagonitzada per personatges mítics com Esmeralda i el geperut Quasimodo. En ella, hi copsa «quasi un retaule de l’edat mitjana en el qual Victor Hugo parla de la misèria, la ignorància i els poders dels polítics, el mateix que passa ara». Per a la traductora, Hugo és un autor que fa pensar. No amaga que la seva obra conté fragments «feixucs», com quan descriu les interioritats de les clavegueres de la capital, però això no li manlleva l’atracció que li desperta.

Si Brau edita Victor Hugo, «gran prohom de les lletres franceses», no és per atzar. L’editor Jenar Fèlix recorda que l’escriptor francès manté vincles amb l’Empordà, però que disposar d’una traducció «molt bona», aleshores la primera al català, va ser definitiu. Val a dir que l’edició del 2002 i l’actual, amb fotografies de Robin Townsend a les tres portades, inclou un pròleg de Miquel Pairolí. En aquest destaca com Els miserables «és una forma d’art popular». Per a Fèlix, «és una obra d’època en la qual la lentitud del to està en contradicció amb el que es busca en una novel·la actual, però la trama és fantàstica i té diversos registres». Que ara s’ampliï amb Notre-Dame de París ve a ratificar «la qualitat de la traducció».

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ