Leoncio Badia, l’home que va lluitar per la dignitat de l’ésser humà

Punt de trobada, l’esplanada d’accés al cementiri de Portbou. La llum diürna, a punt de desdibuixar-se en l’horitzó, ens permet a un reduït grup enfilar un camí pedregós fins a accedir a l’interior per una porta secundària. Seguim, disciplinadament, el fil de llum que emet la llàntia del nostre guia, així com la que emeten alguns mòbils. Baixem trams d’escales i travessem en silenci aquest lloc de repòs, més gran del que pensàvem. És un moment estrany en què vius i morts estem a tocar. Davant la porta ens espera l’actor Pepe Zapata, ja transmutat en Leoncio Badia, a qui la història recordarà com l’enterrador de Paterna, un home que, dins la barbàrie de la postguerra, va aportar un alè d’humanitat donant sepultura a més de dues mil víctimes, persones afusellades pels nacionals en el que es coneix com el paredó d’Espanya.

Al llarg d’una hora, restem drets, convertits en familiars d’aquells morts, i anem escoltant el relat de Leoncio qui sosté la pala d’enterrar en una mà. Narra com va lluitar i va perdre, com va tornar al poble acabada la guerra, com va ser repudiat i només va aconseguir feina al cementiri: «Em van dir, ara enterraràs als teus». Ho va fer. Va afrontar la tasca i va ajudar a mitigar la desesperança de les famílies que s’atansaven a Paterna buscant fills, marits, pares. Ell, jugant-se la vida, els apropava en secret, i aprofitant l’anonimat de la nit, al lloc de la fossa on sabia que reposaven. També els donava una caixa amb retalls de roba i objectes del familiar. No els deia que els enterrava amb una ampolleta amb el nom del difunt dins, amb l’esperança que algun dia se’ls donés una sepultura digna. Molts d’aquests morts encara esperen. Leoncio, com va dir Zapata, és «un heroi anònim que va lluitar per la dignitat de l’ésser humà».