Angélica Liddell: «La representació del meu funeral és un altre deute que tinc amb el diable»

La baronessa Karen Blixen li va prometre l’ànima al diable a canvi de convertir tot el que visqués en una història. D’aquell pacte en van néixer títols com Memòries d’Àfrica o El festí de Babette, que va signar com a Isak Dinesen. Angélica Liddell (Figueres, 1966) assegura que hauria venut la seva ànima al dimoni per escriure com l’autora danesa, un dels puntals del seu nou espectacle, Vudú (3318) Blixen.

El muntatge, de sis hores de durada, són cinc obres independents unides per una venjança que, com les estacions d’un viacrucis, porten al seu propi funeral. Una cinquantena de persones en escena, entre intèrprets i figurants, participaran en el trencador muntatge, una coproducció de Temporada Alta que dissabte i diumenge enceta al Teatre de Salt el seu camí per escenaris de tot el món. 

Vudú (3318) Blixen és el funeral en vida d’Angèlica Liddell?

És un itinerari en cinc parts cap al meu funeral. Comença amb una maledicció, i acaba amb els meus funerals.

Va abordar en escena la mort de la seva mare i després la del seu pare al díptic Una costilla sobre la mesa, i ara toca la seva. Si aquelles obres partien del dol, d’on neix aquesta?

En principi neix d’una ferida molt profunda, sagnant, que es transforma en literatura per ser purificada. És un pacte amb el diable, com el de Karen Blixen. A canvi d’un sacrifici, el diable em concedeix el do de convertir totes les meves vivències en obra. En resum, és la història d’una venjança.

Amb quins referents ha treballat? Sembla que Bergman va deixar un guió escrit del seu funeral, escollint fins a l’últim detall... Li ha servit d’inspiració?

És clar que conec aquest assumpte del funeral de Bergman. De fet, he parlat amb una actriu sueca que va estar al seu funeral, he llegit el llibre de Linn, una de les seves filles, i vaig contactar amb una altra de les seves filles que em va enviar un missatge del seu pare: «el meu pare sempre deia ‘neda en les teves pròpies onades’». Em considero la sisena dona de Bergman, visc amb ell, amb els seus fantasmes, somnis i dimonis. Recomano encaridament llegir-lo. Però, en aquest cas, Vudú, aquesta representació del meu funeral, és un altre deute que tinc amb el diable. Després de morta no podré escriure sobre el meu funeral, així que ho faig en vida.

"L’artista i el criminal representen la impotència de la raó"

Com es representa en escena durant les sis hores? 

Són cinc capítols, d’uns 50 minuts de durada, alguns més breus. Cada part té una identitat molt marcada, amb principi i final, són cinc obres diferenciades enfilades pel fil conductor de la mateixa venjança, es diria que com les estacions d’un viacrucis.

Algun cop ha comparat l’artista amb el criminal. La frase de presentació de l’espectacle, «En comptes d’esquarterar nens, escric», va en el mateix sentit?

Sí, exactament. L’artista i el criminal representen la impotència de la raó. I en aquest desequilibri amb el món del càlcul i allò raonable es desenvolupa l’artista. Però l’artista abusa del poder de la poesia, escriu, no és moral sinó hipermoral.

El títol fa referència a Karen Blixen. La literatura d’Isak Dinesen juga algun paper a l’espectacle o el que li interessa és la seva relació amb l’escriptura, la idea del pacte amb el diable per trobar-se amb la paraula?

La literatura d’Isak Dinesen m’acompanya des de fa molt de temps. Els seus contes gòtics, els seus Contes d’hivern són impressionants. Realment hauria venut la meva ànima al diable per escriure com ella. També hi ha un arsènic a la nostra sang, una virginitat sulfúrica que ens uneix. I si parlem de bellesa femenina, als meus ulls, la baronessa en la seva vellesa representa per excel·lència la dona bella. Això és la bellesa física: el rostre de la baronessa.

"Lluito contra la mera carniceria de la vida mitjançant el poder infernal de la poesia"

La paraula és un do que ens dona el mal a canvi del patiment i del dolor? De l’aliè o del propi?

Sempre cal lliurar-li a una persona en sacrifici, aquesta persona és a qui desitges el mal. Però el mal sempre es regira contra un mateix. De tota manera, al Paradís perdut de Milton, Satanàs encarna la saviesa. És aquell diable a qui jo prego, al de la saviesa, al de l’art en si.

Defineix l’espectacle com una història robada a allò real per conduir-la al mite i purificar-la. La representació purifica la realitat i la transforma en bellesa? 

Definitivament. És així. La violència real em repugna, em produeix nàusees, els caps de setmana amb tota aquesta gent beguda ja em resulten violents i em tanco a casa meva, figura’t. L’única manera que la violència es transformi en bellesa, en catarsi, és mitjançant la representació. És així des de la tragèdia àtica. Allò altre és la mera carnisseria de la vida, que és contra el que jo lluito mitjançant el poder infernal de la poesia.

A Caridad, l’espectacle que va presentar a Salt l’any passat, volia portar el públic al límit de la capacitat de perdó. Quina reacció busca aquesta vegada en l’espectador? 

No busco reaccions. Donades les característiques de l’obra, la longitud, la intensitat, la intimitat posada en joc, busco acompanyants.

Subscriu-te per seguir llegint