«El disc parla de situacions viscudes i de la meva relació amb la música»

La música és un ingredient essencial per a Daniel González (Figueres, 1978), conegut artísticament com a Daniel Gon. Ho explica a Viaje a Posidonia, primer disc editat com Chico Boy, un projecte molt personal del qual ha fet totes les lletres i músiques. Produït per Aleix Turón (Cala Vento) i envoltat d'amics, el presenta aquest divendres a les nou del vespre a La Cate, a Figueres.

Fa vuit anys que Daniel González viu a Madrid, però, per a ell, Figueres continua sent el lloc on tot va començar. Per això, presentar Viaje a Posidonia és una manera de tancar el cercle.

La música ocupa un espai important a la seva vida?

És una necessitat creativa i vital que he tingut sempre pel fet de tenir coses a dir des del punt de vista de cançons que em venen i necessito fer-les. Està molt present, tot i que té un paper secundari en l’aspecte econòmic.

Abans de Chico Boy, havia format part d’altres grups.

El primer grup on vaig estar molt temps va ser Without, del 1995 al 2005. Va néixer a Figueres, però no trobàvem músics que poguessin trobar aquell estil, més punk-rock, hardcore. Vam estar amb el meu company Òscar una mica perduts, perquè era el paradís del heavy o el rock urbà. Estàvem fora d’onda fins que no vam trobar músics de fora, a Salt, Girona, no vam poder fundar Without. Més tard va néixer Miau Miau, provant amb música més ballable, més disco, més funk i, posteriorment, Handclappers. I ara Chico Boy, el més personal, cent per cent meu.

Neix durant la pandèmia?

Sí, tenia idees guardades i vaig posar a gravar-les i fer maquetes a casa. En veure que tenia prou cançons per fer un disc i que anaven en una direcció concreta, vaig pensar en el nom de Chico Boy com a aglutinador, la manera de donar entitat al projecte.

Ha estat un projecte llarg.

Entre 2020 i 2021 vaig estar fent demos a casa i el mateix any el gravàvem, però no apareix fins al 2023 perquè vaig estar donant voltes per veure com editar-ho. Ara fa un any, va sortir un single i aquest març passat el disc. Vam posposar un parell de vegades l’inici de la gravació del disc i després va anar a poc a poc. Posteriorment, em va caldre temptejar possibilitats discogràfiques perquè feia temps que no treia res. Havia de tornar-me a integrar al funcionament.

Ha dit que és un treball força autobiogràfic. En quin sentit?

Ho és, no de manera buscada. Vaig adonar-me, amb les cançons ja fetes, que hi havia un nexe comú, com diferents factors de la meva vida que hi conflueixen. Per exemple, la meva capacitat de fer cançons, per una banda, i com aquesta sort m’ha acompanyat tota la vida i m’ha fet una persona feliç. Això comença a Figueres, continua a Barcelona i, més endavant, acaba a Madrid.

És el que explica a la mateixa cançó Viaje a Posidonia.

És l’última que vaig fer per donar sentit al disc, a conseqüència d’adonar-me que hi havia un nexe comú. També parla de situacions viscudes personalment, pel que fa a les relacions. I parla bastant de la meva relació amb la música.

De l’Empordà a l’infinit, diu.

És on comença tot i, a partir d’aquí, pot anar a qualsevol lloc.

Dur-lo a Figueres és especial.

Quan vaig acabar el disc, la meva idea era unir gent per fer una banda, amics amb els quals fer els concerts i fer-los en els llocs on ha transcorregut la meva vida, els llocs físics i mentals que tenen a veure amb el disc: Figueres, Girona, Barcelona i Madrid. L’únic que faltava era aquí, on puc tancar el cercle.

En aquest disc ha estat acompanyat per molts amics músics.

M’han ajudat a treure més suc o donar una volta a les cançons perquè quedin més rodones.

I amb un estil molt personal.

Tot i que és molt pop-rock universal, hi ha un segell d’autor, no està buscat, però m’agrada molt que tinguin certa personalitat.

Tot va començar fa tres anys, però ara en quin punt es troba?

Acumulant idees, però no m’he plantejat res tot i que n’hi ha que crec que tenen futur i altres que es quedaran en projecte. El pròxim cop serà molt diferent, però es notarà que soc jo. M’encanta la idea que hi hagi aquesta evolució.

Chico Boy és on l’ha dut aquest viatge.

Diria que és una cosa totalment meva on només faig el que jo vull i se centri en mi, cosa que no impedeix tenir altres projectes, tocant amb més penya, més democràtica i caps pensants. Hi he anat a parar sense pensar gaire i no sé com no se m’havia ocorregut abans.

Qui l’acompanya a Figueres?

La banda amb la que he fet els bolos anteriors: Marc Zamora i Tom Hagan (Carles Vidal), que eren els dos guitarres que tocaven a Without; Robert Hernández, el bateria, que toca a la banda Bécquer i ho feia a Miau Miau i Oriol Francisco, al baix. Tots són amics amb els que he tocat anteriorment. Era el més lògic, per tirar endavant aquest projecte tan personal, fet amb carinyo i que no té més aspiracions que plasmar una necessitat creativa, cal estar molt a gust i que hi hagi molt amor.