Alícia Torra, filla d'Alícia de Larrocha, trenca amb molts tòpics que acompanyaren a la pianista

Alícia de Larrocha (1923-2009) va ser una de les intèrprets de piano més importants del segle XX amb unes capacitats admirables, que ja es van posar en evidència quan tenia només dos anys, i una trajectòria professional posterior extraordinària. Per difondre la seva figura i la contribució que aquesta va fer al món de la música, la seva filla Alícia Torra va visitar aquest dilluns passat la biblioteca de Figueres. En una distesa conversa amb el musicòleg Miquel Alsina, que s'inclou dins l'Any Larrocha, Alícia Torra va anar trencant molt tòpics que, amb els anys, es van generar entorn la mare. Va fer valdre la consigna que ella mateixa els va transmetre en vida: "Mentre jo visqui, no parleu de mi. Quan jo ja no hi sigui, feu el que vulgueu”. I ho ha fet, prenent-ho quasi com un deure. Així, des de l'any 2011 estan catalogant l'arxiu i rescatant, entre altres, un important arxiu sonor amb més de mig miler de gravacions "pirates" de concerts de Larrocha. Aquestes gravacions s'enregistraven de forma clandestina en cassetes. Ho feien els amics del seu marit qui no podia acompanyar-la en les llargues gires que la pianista feia arreu del món i que van acabar angoixant-la en extrem. "El pare era el seu admirador número u", reconegué Alícia Torra.

A l'inici de la conversa, Miquel Alsina va evocar els concerts que Larrocha va oferir al festival de música de l'Empordà, precedent de la Schubertíada, a Vilabertran però també al festival de Cadaqués i el de Peralada. "S'estimava molt l'Empordà", assegurà el musicòleg. Alícia Torra va introduir múltiples aspectes sobre la seva mare, fins i tot, detalls sorprenents que tenien a veure amb les seves mans. Així, va comentar com els dits petits de Larrocha eren tan llargs com els anul·lars cosa que la va ajudar molt: "Ella era una dona baixeta i les seves mans eren proporcionals, és a dir, petites, però d'una gran elasticitat, les obria moltíssim i, a més, tenia l'avantatge que allò que li impossibilitava una mà petita, ho guanyava amb el dit petit". Ho testimonien les imatges d'una exposició que aquests dies s'exhibeix a la sala d'actes de la mateixa biblioteca de Figueres. Torra va afegir com la seva mare va tenir un ensurt important amb les mans l'any 1968 -tenia un quist adossat a la falange del dit polze de la mà dreta- i que gràcies al doctor Josep Trueta, que li va reconstruir la falange, va poder-ho superar.

Alícia de Larrocha sempre va defugir la idea que ella hagués estat una nena prodigi i com va reconèixer la filla "va tenir molta sort amb els seus pares i la seva tia Carolina" que la van protegir molt -de petita, només feia dues o tres aparicions a l'any- i també amb el seu mestre Frank Marshall King, deixeble d'Enric Granados, a qui sempre va consultar-li tot. Torra també va comentar com de jove, la seva mare no era massa disciplinada a l'hora d'estudiar, però ja d'adulta, i amb tants concerts programats, l'estudi es va convertir "en una obsessió". A més, va insistir que mai no va voler ser mediàtica. "Ella tocava el que estimava i la frontera la tenia en la música més avantguardista, tot i que de jove va fer unes improvisacions molt destacades", va assegurar Torra qui lluita diàriament perquè no es limiti a la seva mare a un repertori molt concret, principalment compositors espanyols. "El seu repertori era molt ampli", confirmà tot remetent als assistents a escoltar els documents sonors que posen a disposició des de l'arxiu Larrocha.

Joan Torra, el seu puntal

Al llarg de la conversa, Alícia Torra va parlar de diferents persones que van ser essencials en el camí de la seva mare, com va ser el seu mestre Marshall i el seu marit Joan Torra, una figura que esdevindria capital en la seva vida i que li permetria elevar la seva carrera. De fet, quan ell va morir, l'any 1982, ella "va perdre el seu puntal" i es va submergir absolutament en la música, cercant un refugi. A més, va quedar molt clar la insatisfacció que sentia a l'hora d'enregistrar un disc, ja que ella "tenia clar l'ideal i mai no trobava que hi arribés". Això no va impedir que en fes molts. Torra ho justificà amb dues raons poderoses: de primer perquè sabia que seria el que quedaria i, de segon, que l'empenyia el mànager dels Estats Units que era qui s'enduia les comissions.