Quan l’art esdevé un canal mitigador dels símptomes dels trastorns mentals

Ariel Halac es va quedar sense paraules, l’emoció va poder més. «Feia molt temps que no em trobava davant l’obra del meu germà Pedro exposada d’aquesta manera, compartint-la oficialment i amb tanta calidesa humana i, a més, amb tantes possibilitats d’expandir un missatge que, per una banda, és molt dur i, per altra, molt encoratjador», justifica Ariel Halac. Un missatge que va ressonar entre tots els presents, molts d’ells joves, durant la inauguració de l’exposició, dijous passat, a l’auditori Caputxins de Figueres amb motiu de la celebració de les primeres Jornades de Salut Mental. Durant aquestes, els participants van manifestar el desig de donar-los continuïtat anualment i es van emplaçar a preparar una guia de serveis que ajudi les famílies i els afectats a conèixer tots els recursos al seu abast.

Recursos que són molt necessaris tenint en compte com destarota la vida d’una família quan algun dels seus membres pateix un trastorn mental. Aquest va ser el cas de Pedro Halac (Córdoba, Argentina, 1969-2009). «Des de petit, ell va manifestar que era una persona especial. Des dels dos anys tenia molts problemes de comportament i quan ja va tenir ús de raó va estar amb assistència psicològica, psicoanàlisis i teràpia», explica el seu germà Ariel qui recorda com Pedro, als disset anys, «va patir un brot esquizofrènic molt fort». Va caldre, aleshores, medicar-lo i treure’l de l’institut on estudiava. Allò va suposar «una gran commoció per a la família» i més tenint en compte que aquesta no tenia ajudes de res, ja que a l’Argentina, on vivien, les institucions no donaven cap suport. «El sistema psiquiàtric era pervers i la mateixa medicina estava molt endarrerida. En aquell moment, no es donava ni el liti, un antidepressiu, sinó opidol que estimula i el posava pitjor», explica Ariel.

Pedro Halac va trobar la manera d’expressar-se a través de la pintura. Tenia vint-i-quatre anys i va mantenir-la fins que va morir, als quaranta. En tots aquells anys va produir més de dues mil obres, mil de les quals les preserven els seus pares a casa seva. Així, les peces que es mostren a Figueres, i que encara es podran veure el 10 i 11 de novembre durant les Jornades del Conflicte i, posteriorment, a l’Hospital de Figueres, són només «la punta de l’iceberg», confirma el seu germà, unes obres que ell mateix, fa anys, va endur-se de casa els pares quan es va traslladar a Catalunya. No va escollir, no va haver-hi una tria, va agafar-les aleatòriament i, tot i això, «l’impacte que generen juntes, exposades, és molt gran». Pedro va iniciar-se en tallers i amb gent que venia a casa per guiar-lo. Quan ja tenia trenta anys, la seva obra es va començar a veure com art, un art brut i molt primari, que el va dur a exposar, a aconseguir cert renom internacional i a veure’s a si mateix com a artista.

Allunyar-se del desconcert

Sense cap mena de dubte, Pedro Halac va trobar en l’art una manera de reconduir els seus símptomes, que foren múltiples i molt feridors: des d’atacs de ràbia, de pànic, violència i, fins i tot, conduint-lo a cremar la casa dels seus pares. «Quan troba el canal de la pintura és molt positiu, ja que tots aquests símptomes remeten molt. No és que deixés de delirar o s’acabés l’afecció, però se’l va haver d’ingressar molt menys i va ser capaç de viure tranquil en una casa independent fins al final», relata el seu germà.

Ariel Halac no amaga com en va ser de devastadora la malaltia del seu germà, tant per a ell com per a tota la família. «El desconcert va ser total, la incapacitat del sistema de contenir, ja no la situació de l’afectat sinó de les famílies i tot el que suposa, tant des del punt de vista econòmic com emocional, era absoluta. No hi havia res que et donés suport i tot es va haver de fer sobre la marxa i amb recursos propis», recorda Ariel. Ell incideix en aquest punt perquè, arriba un moment, que la família és l’únic bot salvavides perquè la persona afectada sobrevisqui. Ariel recorda que molts acaben en el carrer, abandonats a la seva sort i sense cap mena suport. «Quan hi ha amor se sosté com es pot». I així ho van fer ells, tot i que la factura emocional, i no diem econòmica, va ser enorme. Malgrat que Pedro Halac va morir el 2009, la ferida no s’han tancat: «Aquest és un dol que encara no he pogut processar i sempre que apareix o ho fa la seva obra ho revisc molt, se’m remouen moltes coses». Per a ell, jornades com les de Figueres, on ha pogut compartir la vivència, són essencials, una contribució que serveix per fomentar la consciència i que ajuden a la definició semàntica de la malaltia. També a posar sobre la taula preguntes que encara cerquen resposta: què és o no és un malalt, fins on es pot estigmatitzar, fins on s’han de prendre mesures pel que fa a la medicació i la contenció afectiva i fins on es pot tolerar que aquestes persones no es puguin integrar dins la societat i siguin un més.