Del foc de Bartomeu Massot a la calma, serenitat i pura lògica d’Evarist Vallès

«Si Bartomeu Massot (1923-1974) era tot foc, intuïció, la rauxa feta home; Evarist Vallès (1923-1999) era calma, serenitat, pura lògica. Ells van representar, en la meva joventut, un pas endavant. Van ser els meus mestres en la universitat de la vida i m’ensenyaren que el dret principal de l’home és la llibertat». Les paraules lúcides i emotives de l’escriptor, editor i impressor empordanès, olotí d’adopció, Domènec Moli (Figueres, 1933) van fer emmudir, dijous passat, l’auditori del Museu de l’Empordà de Figueres. Davant seu, escoltant-lo atentament, hi havia reconeguts artistes, familiars i amants de l’art. Junts commemoraven el centenari del naixement d’aquests dos creadors empordanesos que comparteixen el privilegi d’haver estat «els iniciadors de l’art abstracte empordanès».

Escoltar el testimoni de Domènec Moli, qui va conversar profusament amb la doctora en Humanitats i experta en art empordanès, Mariona Seguranyes, va ser un privilegi, ja que ell va viure en pròpia pell les seves inquietuds i va compartir-hi amistat. De fet, va confessar que allò que l’havia motivat a venir, als seus 90 anys, «era parlar d’ells com a persones». En aquest viatge temporal, va traslladar als assistents a la Figueres dels anys 50, just quan ell havia acabat els estudis amb els frares als Fossos, «onze anys» durant els quals «ens van estar enganyant conscientment fent creure que el català era una forma dialectal de la llengua de l’imperi, que Francisquito era un enviat de Déu per arreglar el món i, fins i tot, que podies pecar de pensament». Va ser aleshores quan, carregat d’aquesta educació «tan carca», va conèixer Bartomeu Massot, adorador de Van Gogh, i Evarist Vallès, apassionat de Picasso, ambdós integrants «de l’avantguarda empordanesa», com els descriví Seguranyes. «Va ser una sort per mi», va valorar Moli, vist en retrospectiva. Els va trobar al bar Novel, l’antic can Mero Roig, ubicat a la part baixa de la Rambla, on es donaven cita molts artistes –entre ells Carles Fages de Climent, «el poeta que va aglutinar tots els artistes progressistes»– i on «sempre passaven coses». També rememoraren la fonda Roca on, va explicar Josep Ministral, des de la platea, «es menjava molt bé, els artistes no pagaven i decoraven les parets amb quadres».

Domènec Moli va parlar de les tertúlies a casa de Massot, un home que «vivia l’art, el duia dins», i de les visites al taller de Vallès, un àtic al costat de l’Ajuntament, i en rememorà la passió que sentia per la Rambla que era, aleshores, «el centre» de tot: «Deien que la Rambla no quedava mai sola i era veritat, hi havia gent nit i dia». També va rescatar les sentències, amarades d’humor, que deixava anar i que els amics anomenaven «evaristines».

Una Figueres militaritzada i un ambient agressor

Mariona Seguranyes i Domènec Moli van coincidir en la valentia que van tenir aquells artistes que, en una Figueres totalment militaritzada i quasi dins un ambient agressor, van ser fidels i militants de les noves estètiques i van tirar endavant, juntament amb molts altres creadors, iniciatives com el Cercle Artístic del Casino Menestral el 1950 que, al cap de poc, va ser clausurat perquè «les autoritats consideraren que les activitats culturals que feien no eren addictes al règim». Domènec Moli confirma, però, com «Massot i Vallès anaven al seu aire, es van fer el seu món a partir dels seus coneixements». «Eren revolucionaris, marcaren una distància respecte a l’estètica de l’escola de Ramon Reig, fugint de l’acadèmia i fent tasts de diferents estètiques», comentà Seguranyes.

Durant la xerrada, es va parlar de molts artistes i es va recordar l’empremta de Dalí en tots ells. A més, amb Vallès van mantenir una «amistat molt ferma» i el mestre li va obrir les portes del seu museu per «sumar-hi l’essència d’aquest art contemporani nou» que ell representa. Seguranyes va definir Bartomeu Massot i Evarist Vallès «com dues personalitats amb un gran caràcter que tenien clar el camí que volien seguir, anant a contracorrent». Moli va afegir que, malgrat que «semblaven bohemis, treballaven i lluitaven molt». Ambdós van evocar la figura del crític d’art Pep Vallès, gran avalador d’aquests creadors, que defensava com «l’art sempre està lligat amb els fets contemporanis». «Si un art, de principi, no et recorda un temps, una gent i una manera de ser no té interès. I els quadres de Massot i Vallès representen les inquietuds d’una època», un temps marcat per la foscor del franquisme on ells van ser-ne llum, va concloure Domènec Moli.