«A vegades el mal el tenim més a prop del què pensem»

A l'actor Pere Arquillué li agrada entomar reptes com el que li ha plantejat El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, una obra brillant del dramaturg Josep Maria Miró. La peça, que es representa aquest divendres a la Sala La Cate de Figueres i que té totes les entrades exhaurides, gira a l'entorn la troballa en un poble del cadàver d'un jove, que fa aflorar relats soterrats i històries que trasbalsen.

Aquest monòleg de Josep Maria Miró, la primera part d’una trilogia amb la qual va rebre el premi de la Crítica, està tenint una projecció internacional molt important, cosa que demostra la força dels dramaturgs catalans contemporanis. Un text complex on, a través de Pere Arquillué, prenen vida fins a set personatges.

Com va arribar-li aquest monòleg i què va sentir després de la primera lectura?

A Xavier Albertí (director) i a Josep Maria Miró (autor) fa molts anys que els conec. Amb en Xavier, un dels grans directors d’aquest país, passo per les seves mans cada pocs anys perquè em va molt bé, és com anar al taller. I en Josep feia molt temps que em deia de fer alguna cosa, però no trobàvem exactament el què. Un bon dia em va trucar i em va enviar aquest text. I quan el vaig llegir, em vaig quedar esgarrifat. És un text fundacional, sense cap mena de dubte dels grans textos que s’han escrit a Catalunya els últims anys. Vaig quedar molt fotut, trasbalsat, tocat. És un text molt potent que juga amb el misteri més que amb l’enigma. És d’un nivell poètic altíssim, alhora que d’una cruesa i una senzillesa extraordinàries. Li vaig trucar i li vaig dir que només ho podíem fer si ho llegia en Xavier. Resulta que ells ja s’ho tenien tot parlat i vaig decidir veure què podíem fer amb aquest material.

Josep Maria Miró sol comentar que aquest text és un regal per a l’actor. Potser també un risc.

És un treball que va més enllà del que és convencional i jo m’ho vaig prendre com un repte des del primer moment, un repte estratosfèric. Ell diu que és un regal, no diria que enverinat, però sí molt complicat. És un text articulat per set veus diferents, on hi ha dones, homes, nanos joves, un transvestit... molts personatges i el repte era fer-los sense posar-se ni perruca ni talons, ni tan sols estrafer la veu. És un tipus de treball on no es tractava d’anar a buscar el que diem personatges sinó el que serien les ànimes o les respiracions d’aquestes entitats, més que personatges. El repte era anar a buscar l’essència del teatre: només la veu, la paraula i el gest mínim.

Com l’ha acollit el públic?

Ha estat la sorpresa perquè ha connectat molt bé, potser perquè l’interpel·la molt i l’obliga a treballar de manera molt activa, conformant aquests personatges. M’he trobat reaccions realment extraordinàries, gent que els veu. Sí que és cert que no t’ho donen tot fet, però és la demostració que també funciona aquest tipus de teatre. Funciona i emociona i potser més que quan donem les coses molt fetes. En aquest cas, estic sol amb un focus, pràcticament sense moure’m, no hi ha res més.

Aquesta contenció absoluta la va suggerir l’autor?

L’autor va venir a molts assaigs, però l’autor no diu mai res. Va ser una proposta bàsicament d’en Xavier que no em va costar gaire acceptar-la perquè ho vaig veure molt clar des d’un principi. Al segon dia vaig demanar una cadira i ja estava tot clar.

Això ho dona l’ofici?

A vegades costa veure per on respira el text, però aquí ho vaig tenir molt clar de seguida. I també pel que deia en Josep Maria, de fer un homenatge a l’actor. Sense voler-me valorar més jo del que em mereixo ni penso, sí que és una manera de dir que els actors som transmissors, la caixa de ressonància pura i, a partir d’aquí, el mínim gest, la paraula clara i deixar que l’espectador conformi les imatges. Així t’adones que el teatre agafa un altre sentit, que se’n va més cap al ritual laic.

Amb la intenció de remoure.

Jo faig teatre perquè passin coses i em passin coses a mi. Així tot pren un cert sentit. M’agrada tota mena de teatre, faig de tot i m’ho passo bé. Quan fas una comèdia passen unes altres coses que també són positives. Aquí passen coses i en passen moltes, però ens n’anem a l’essència pura del teatre. És assentar-se davant la llar de foc i escoltar una història i, a partir d’aquí, tu viure-la molt en primer grau. Això fa que treballs com aquest agafin un sentit especial.

Aquesta història fa aflorar llums i ombres, misèries i foscor. Què busca explicar l’autor?

Li hauríem de preguntar a ell, perquè és un text inacabable que amb set veus retrata un petit poble, que podria ser qualsevol del món, i els secrets i els misteris que conformen les nostres societats. I a partir d’imatges molt cristològiques també, parla d’aquest desig reprimit que tenim les societats, què amaguem, que s’acosten a vegades al pecat i que fan tant mal. És quan, aleshores, necessiten un boc expiatori per no afrontar-les de cara. A vegades el mal el tenim més a prop del què pensem i, en lloc d’enfrontar-nos-hi, el tapem. Però parla de moltes coses més, com tot el gran teatre; de l’amor, la mort, la vida...