David Toses fa una estrena fulgurant amb «L’intacte»

Quan l’editor de Spècula, Jordi Casals, va acabar de llegir l’original de L’intacte, va sentir «un impacte molt gran». Assegura que la història imaginada per l’advocat penalista David Toses (Amposta, 1980) el va «sacsejar». «Més enllà de la trama i els personatges, és una novel·la que incomoda, però no la pots deixar de llegir, és un imant». Quelcom que sorprèn és que L’intacte, que llueix portada d’Àlex Santaló, és el primer llibre que escriu Toses, una novel·la que reflexiona sobre la llibertat, d’estil cru i directe, a mig camí de la distopia i del ciberpunk, tot i que ell es distancia del gènere apostant per un món d’estètica simple i tecnologia poc avançada.

«L’intacte és una novel·la complexa de construcció i sense una línia argumental senzilla», va descriure Casals durant la presentació feta recentment al costat de l’autor, a la convenció Soc Friki Soc Cultura, a Figueres. Toses va confessar que era el primer que escrivia i que ho havia fet de manera «molt impulsiva». L’intacte proposa al lector viatjar a un temps indeterminat, a un món diferent, on algunes persones viuen a la Ciutat en unes condicions climàtiques dures que els porten a connectar-se a una realitat virtual idealitzada i utòpica que anomenen Món. Altres, com Marcello Ling, viuen al Terraplè, un desert on van a parar els apagats, aquells que no segueixen l’ètica de la Ciutat. Ell trafica amb uns cucs metàl·lics que programa, una droga que després de consumir-la, inexplicablement, permet a un dels clients apagats tornar al Món. Aleshores Ling inicia una cerca per trobar el codi oblidat.

Per a l’editor, «l’estil directe, cru i fosc» de Toses el connecta amb Neuromàntic de William Gibson o, fins i tot, amb el film Matrix. L’autor, però, va confessar la influència de William Gibson, un dels mestres del ciberpunk, o el seu interès per La chica mecánica de Bacigalupi. En aquest sentit, Casals va destacar «l’estètica, la manera de narrar de Toses i com no té pietat ni fa concessions perquè la història sigui més amable». Això, va afegir, converteix L’intacte en «una novel·la molt diferent» que s’apropa més, quant a estil, «al realisme brut que no al fantàstic». Toses va explicar que havia volgut «alternar el llenguatge més líric amb el més vulgar» i amb ell parlar de «la dificultat de trobar un espai, no només físic, sinó mental d’opinió pròpia, en un món interconnectat constantment». Tot i que va reconèixer que la trama «té importància, també la té la creació d’atmosferes i el fet de transmetre sensacions al lector que el sacsegin».