«Quan començo a escriure és com un viatge sense conèixer l’itinerari»

Un dels personatges femenins d’Estimada Gris resumeix la tesi de la novel·la: «No podem fer anar la vida per on volem. La vida és com un riu». Com s’intuïa a Nosaltres, després (2021), Sílvia Soler ho referma: «A la vida no controlem res, té una força que empeny i hem d’entomar el que vingui».

Començar un nou llibre és el moment més crític?

Sí, però també molt interessant, perquè la meva manera d’escriure és autodidacta i molt intuïtiva. Vol dir que jo, quan em poso a escriure, no sé gaire on m’estic ficant, és com començar un viatge sense conèixer l’itinerari. És un moment que em té molt obsessionada unes setmanes i després, quan m’encarrilo i escric, és un altre estat, més plàcid, però els inicis són de molta excitació.

També amb Estimada Gris?

Ha passat una cosa que no m’havia passat mai de manera tan exagerada. Tenia la sensació que començava a escriure amb aquest caos mental que tinc més que mai, sense saber ben bé quina seria la història. Tenia més clara l’estructura. Va ser posar-me a escriure i la cosa va anar fluint d’una manera molt natural i això, crec, es nota a l’hora de llegir. Només, quan anava avançant i ja estava cap al final, vaig tenir un moment de crisi, de no saber com acabar, cap on vaig, però se’m va ocórrer una idea i, a partir d’aquesta, les peces van anar encaixant d’una manera màgica.

És la seva novel·la més figuerenca. Fer-la, ha estat una necessitat?

No, quan vaig començar la història simplement la idea base era una noia mexicana que té una crisi vital i decideix venir a Catalunya, la terra dels seus avis exiliats. No havia pensat en Figueres i va ser donant-hi voltes se’m va ocórrer rescatar la història del xal famós d’en Dalí de la meva família (un xal que li va regalar Felipa Domènech a la seva àvia Carme Darné). Llavors va ser inevitable, si havia de resultar versemblant. La resta és fabulació.

«Tenia la sensació que els catalans hem parlat molt de l’exili des del punt de vista polític, però em faltava entrar al detall de les vides de persones anònimes, la vida privada i íntima»

Quan realitat i ficció es toquen...

El que m’agrada d’escriure és fabular, crear un món, una història i uns personatges. Òbviament, quan em poso a escriure, hi ha coses meves, no hi ha una altra manera de fer-ho. En aquest cas concret, un cop decidit que passés a Figueres, la meva pròpia vida i arrelament i desarrelament de Figueres ha estat molt present. I, al final, una història que representava totalment aliena, perquè no he tingut avis exiliats, no he estat a Mèxic i no tinc res a veure amb la Gris, aquest retorn a les arrels i aquest sospesar fins a quin punt aquestes formen part de tu mateix, tot això és molt meu.

Un dels eixos és la ferida de l’exili i el fet de sentir-se dividit. També acollit, en aquest cas, per Mèxic.

Tenia la sensació que els catalans hem parlat molt de l’exili des del punt de vista polític, però em faltava entrar en el detall de les vides de les persones anònimes que se’n van haver d’anar i què va implicar per la seva vida privada i íntima, la relació amb fills i nets, el tema de la llengua, aquesta sensació de trencament...

La Gris és la tercera generació d’exiliats i mai no ha estat a Catalunya, però la sent propera.

Ella fa tota una evolució. Quan la coneixem, parla d’un avi català, a qui les netes no li han fet gaire cas. Però és a partir d’un dia que la porta al Centre Català, i que ella comença a tenir una mica de curiositat per la cultura catalana. A partir d’aquest moment, té aquest petit neguit dintre, però sense la crisi personal que viu, crec que hauria pogut viure sense venir. A Catalunya, ve a trobar un altre camí, amb molta curiositat. Un cop aquí se sorprèn de, fins a quin punt, les arrels i l’herència familiar acaben tenint presència a la seva vida.

«El xal perdut és el símbol del pes de l'herència i la Gris s'hi obsessiona pel que representa»

El xal perdut és el motor de l’acció convertit en símbol.

Per mi és el símbol del pes de l’herència, en el sentit literal i metafòric, les coses que ens arriben, que tant poden ser un objecte, una casa, un tret físic o del caràcter. Però ella també es planteja si els fills i nets d’exiliats també hereten aquesta sensació de desarrelament. I s’obsessiona una mica amb el xal, no tant per l’objecte sinó pel que representa.

Un xal amb unes flors possiblement pintades per Dalí.

Sí, però no he volgut fer un homenatge a Dalí. És un personatge que m’ha interessat molt més com a escriptor que com a pintor, però no em va motivar a escriure la novel·la. Es donava la casualitat que a la meva família hi havia aquesta història i és més atractiu un objecte que tingui relació amb un personatge tan famós.

En el llibre, les relacions epistolars juguen un paper destacat.

El mode epistolar remetia molt a la literatura de l’exili i tothom que està lluny de casa té necessitat de comunicar-se. Escriure i llegir amb calma té un punt que no té la comunicació directa del telèfon o WhatsApp, que és molt immediata i esquemàtica.

«El que m'agrada d'escriure és fabular, crear un món, una història i uns personatges»

Retrata un univers de dones amb caràcters molt diversos.

Era intencionat, sobretot en el cas de la família mexicana, amb una presència abassegadora de dones i un home que exerceix el poder, almenys aparentment, i la dona i filles se’l miren amb respecte i temor perquè és el mascle.

Hi ha molta violència soterrada contra elles, també.

No he estat a Mèxic, però tot el que en sé és a través dels llibres, tant literatura com assaigs, i no volia cometre l’error de descriure la societat mexicana com molt més masclista que la nostra, que ho és, evidentment. Però em feia la sensació que a Mèxic s’exerceix un poder d’una manera més soterrada i aquesta família coneguda a Puebla, molt pendent del que dirà la societat, fa el que tanta gent ha fet aquí també, que quan una cosa no quadra, s’amaga i es fa veure que no ha passat. Em temo que es continua fent.

Parla de la llengua i com els catalans, a vegades, hi renunciem.

Hi ha dos vessants. Primer, el de l’exili i la llengua que m’interessa perquè, a vegades, els catalans hem fet una cosa bastant contradictòria que és exigir a qui ve que de seguida aprengui català i, en canvi, trobar molt fantàstic que els catalans, quan van anar a Mèxic conservessin el català. Però està bé posar-se a l’altra banda, perquè molts exiliats van adoptar el mexicà com a llengua familiar i ho van fer amb ganes d’una integració ràpida al país que els havia donat tant i que els seus fills se sentissin mexicans. L’altre vessant és quan la Gris arriba a Catalunya i ha de demanar contínuament que li parlin en català, i tothom es passa al castellà, perquè té accent mexicà, és de pell morena i cabell fosc. I ho fem com un gest de pretesa educació quan, de fet, estem marginant-la dient-li «no ets capaç d’aprendre una llengua». Això s’ha de rectificar, ja.