Llarga ovació per a un pianista discret a la Schubertíada

Silenciosa, ràpida i discreta va ser l’entrada del pianista Javier Perianes a l’església de la canònica de Vilabertran. Malgrat la pluja d’aplaudiments amb què el va rebre una platea plena a vessar, i que ell va agrair amb un lleu cop de cap, el músic andalús no es va entretenir i, sense massa preàmbuls, va atacar la primera peça -Le tombeau de Claude Debussy de Manuel de Falla- d'un potent repertori escollit per aquella vetllada de retrobament amb el públic de la Schubertíada, una nit on l'essència i l'esperit d'Alícia de Larrocha es va deixar sentir en tot moment. I és que, de fet, a ella, el festival i el mateix Perianes van voler dedicar-li el recital coincidint amb el centenari del naixement d'aquesta artista completa que va captivar el món sencer amb l'art que els seus dits eren capaços de crear. Per recordar-la, Javier Perianes va escollir peces d'alguns dels compositors que ella havia interpretat llargament -Falla, Debussy, Albéniz i, per descomptat, Enric Granados- i que tenien en comú la capacitat d'evocar amb les seves creacions i a l'haver viscut un temps i un espai comú que els van seduir, el París de principis de segle XX.

L'actuació de Javier Perianes va desglossar-se en dues parts. A la primera, el pianista va abordar dues obres de Falla -la ja esmentada i la màgica Fantasía Baetica- així com Estampes nº2 La soirée dans Grenade, La Puerta del Vino de Prèludes llibre II i La sérénade interrompue del llibre I de Préludes de Debussy. Finalment, en el recull va destacar la Suite Ibería d'Albéniz. La segona part va estar dedicada exclusivament a Enric Granados i la seva suite Goyescas, composta entre 1909 i 1910. En el seu moment, Granados va confessar que a Goyescas havia trobat tota la seva personalitat, que es va enamorar de la psicologia de Goya i de la seva paleta. Tot això es va poder copsar i va saber transmetre Javier Perianes durant la seva interpretació a Vilabertran que el públic va seguir sota un silenci escrupulòs.

Javier Perianes viu un moment especialment dolç. El seu prestigi, conreat al llarg de més de dues dècades, però, no l'ha allunyat dels festivals com la Schubertíada on va debutar el 1999, que l'han vist créixer i madurar com a intèrpret, i que ell correspon preparant algun repertori especial i reservant sempre alguna data en el seu calendari, si així s'escau. Aquesta relació estreta entre el públic i el pianista, que ja ha visitat Vilabertran en sis ocasions, es va traduir divendres passat amb una llarga ovació i una infinitud de bravos després de quasi dues hores de recital. Perianes va correspondre amb dues propines, la darrera, la magnètica i poderosa Dansa ritual del foc de Falla que va fer posar dempeus a un públic totalment enamorat de l'art d'aquest artista que ha sabut mantenir el vincle i fer-lo més fort malgrat el pas del temps. I encara ressonant les darreres notes en l'ànim dels presents, el pianista va sortir d'escena tan discretament com va aparèixer.

«Els concerts a Vilabertran són exquísits i únics»