La bailaora Ana Morales hipnotitza el Festival Perelada amb el seu flamenc íntim i poderós

«El flamenc neix de l’estómac, de les expressions, de les emocions», explicava fa uns dies la bailaora catalana, Ana Morales (Vilafranca del Penedès, 1982), premi Nacional de Dansa 2022, parlant del seu espectacle, íntim i personal, En la cuerda floja. Veient-la en directe, una no pot deixar de pensar que és cert, que és tal com ella ho expressa, que hi ha quelcom que li surt de molt endins i que ofereix generosament als qui no poden deixar d'observar-la. Aquesta sensació hipnòtica és la que va viure durant una hora llarga el públic que va omplir l'espai del Mirador, al Festival Perelada, aquest dimarts passat, públic que es va rendir absolutament davant l'onada abrasadora del seu art poderós.

Embolcallats sota un teló de foscor, la veu nua d'Ana Morales parla d'equilibris i desequilibris, de les dualitats que ens condicionen a tots els éssers humans, de la llum i de la foscor que a voltes ens atrapen, que a voltes ens alliberen. Quan la veu emmudeix, sorgeix la ballarina vestida de negre a l'escenari, net, ampli, ombrívol, ocupant-lo, habitant-lo, desplegant-se al so de la música de Bolita Trio, una formació a la que donen vida Pablo Martín Caminero al contrabaix, Paquito González a la percussió i el guitarrista José Quevedo. La ballarina dona pas a la bailaora que, ja enfundada en un vestit vermell intens de flamenc, dialoga amb ella mateixa i les seves contradiccions. Ho fa amb un ball flamenc contundent, mestís, contemporani que omple l'escenari, que desborda i buida a l'artista fins a l'extenuació, que enamora a una platea que es deixa portar, que quasi ni respira resseguint els seus moviments. I quan l'espectacle arriba a la seva fi, quan ja s'ha sadollat dels llargs aplaudiments, Ana Morales, abraçada pels seus companys músics, regala als assistents un moment més d'exaltació. Emergeix l'alegria de la bailaora pura.