«El telèfon és un amant que tenim tots del qual no ens en podem desfer»

El Festival de Peralada programa la primera òpera, The Telephone or L'Amour à Trois, dirigida per Maria Goiricelaya (Bilbao, 1983), una creadora que troba en la peça visionària de Gian Carlo Menotti una via per parlar sobre l’addicció que vivim amb els mòbils. Mentre Goiricelaya estudiava comunicació audiovisual també feia teatre. Era la seva passió i aquesta és la que es va imposar, primer com actriu i a partir del 2017 escrivint i dirigint muntatges molt personals i contundents com El patio de mi casa, Altsasu o Yerma, premi Max a la millor adaptació.

Maria Goiricelaya va dir en una ocasió que no faria teatre de res que no l’interessés. Els seus muntatges són la prova.

Potser va ser agosarat dir-ho però per ara tinc la sort de poder escollir el que m’interessa i el que vull explicar. La meva companyia, La Dramàtica Errante, està molt bolcada en aspectes de caràcter social, que sacsegen al món i ens toquen de manera personal per algun motiu concret. És el teatre que vull fer .

A El patio de mi casa i Altsasu tracta el conflicte basc, un tema valent i encara ben latent.

Sí, potser El patio... és més blanc perquè planteja uns personatges amb ideologies molt dispars en una ciutat com Bilbao, un reflex molt real. I és que des de fora es percep la societat basca d’una manera i, des de dins, es viu molt diferent. Altsasu és controvertit, un cas que toca os i avui encara dol perquè el País Basc encara és un lloc on pesa la sang i, en aquest cas, amb una desproporció judicial tan mediàtica i compartida a nivell estatal. L’espectacle ha aixecat butllofes per on ha passat i genera molt debat.

Yerma tampoc és convencional.

Abordo tot el negoci que hi ha entorn la maternitat, la infertilitat des d’un punt de vista molt més obert i compartit. També el dol perinatal, com es pot ser mare avui i com aquest capitalisme afecta a les dones en el dia a dia i a què ens empeny. I aquesta Yerma que no té ni una paraula de Lorca, sí té el sentir o els dolors de totes les dones que afronten un procés per la impossibilitat de ser mares de forma biològica. Hi ha un dolor compartit.

«El director Iván Martín ha estat un mestre molt generós, dolç i atent. Ha estat un luxe començar amb ell»

El teatre és un mitjà extraordinari per expressar aquest tipus de problemàtiques?

Tots tenim alguna via de fuga o espai per cridar al món el que ens fa mal. I el teatre és això per mi, a través d’aquest art puc vehicular tot el que em trasbalsa, em provoca dolor o em fascina. També és un mitjà per poder transformar la societat, compartir, apropar-nos, debatre on són els punts de trobada.

Al Festival de Peralada arriba amb The Telephone or l’Amour à trois, tota una altra història.

Ha estat un regal, un encàrrec que em fan des del festival Musika Música de Bilbao. És la meva primera incursió en la lírica, cosa que he pres amb molta il·lusió i respecte, també amb algunes pors. Recordo escoltar la música i pensar què faig amb això. Ràpidament em venen al cap tots els casos de nomofòbia, aquesta addicció que tenim als mòbils, aquesta tristesa digital a la que estem exposats, com ha canviat el món des que les persones tenen un telèfon a la mà i estan hiperconnectades. Arrel d’això decideixo portar la posada en escena d’aquesta òpera de Menotti cap aquest espai i ubico a Lucy i a Ben, els protagonistes, en un context coetani que també ressoni en la gent jove, un gimnàs, on, paradoxalment, la gent va a treballar el cos i, de sobte, tothom va amb mòbil, fent-se fotos, vídeos.

És una òpera del 1947 amb moltes connexions amb l’actualitat.

Si Menotti aixequés el cap s’espantaria molt si veiés el què està passant, quina premonició, ell que la va portar des d’aquest lloc tan divertit amb aquest triangle amorós. Avui és més que això, el telèfon és un amant que tenim tots del qual no ens en podem desfer. Al llarg del dia mirem el telèfon més de dues centes vegades, és increïble.

Les relacions canvien, també.

Ara tenim un munt d’amics digitals i molt pocs amb els que plorar a la vida real. Crec que és la manera molt fictícia i poc humana com estem construint les relacions.

Com ha viscut el dur-la a escena?

Ha estat molt fàcil treballar amb el mestre Iván Martín, crec que ens vam enamorar el primer dia comentant les idees. Ha estat molt generós, dolç i atent amb la mirada dirigida a posar-me les coses fàcils, ajudar-me, recomanar-me. Ha estat un luxe començar amb un mestre així.

I la relació amb la soprano Ruth Giménez i el baríton Jan Antem?

Són dos éssers de llum. Coneixia a Ruth perquè havia protagonitzat Bordeland, una òpera centrada en els trastorns mentals, a la Sala BBK de la que porto la direcció artística. I Jan també va ser un descobriment que em van proposar des del festival i no havia conegut un jove amb tan talent innat, li tinc enveja.

I ara venir al Festival de Perelada.

Ni en els millors somnis podia imaginar que la primera òpera que dirigeixo anés a passar per un festival tan prestigiós. És una alegria per tots.

Encara ara, el 2023, es veuen pocs noms de directores escèniques. Cada dia és una lluita?

Sí, costa molt. Soc també codirectora del festival de teatre d’Olite, que és un festival feminista que aposta per les creadores, i és veritat que en les meves línies, tant a Olite com a la Sala BBK, tinc molt present com de difícil és obrir-se camí en camps com la direcció o la dramatúrgia. No t’explico si parlem de l’òpera. En el teatre és molt complex. Entre els alts càrrec en la direcció artística, dins els grans espais de producció, les dones estem a l’entorn del trenta-tres per cent. I això rebota directament en aquesta línia transversal on la mirada femista està present en les creacions. Sí és veritat que reivindico una presència més gran de dones en els alts càrrecs perquè aquesta mirada feminista i femenina es traslladi a tots els àmbits. És molt difícil que un gran centre de producció faci aquesta aposta, posar al teu servei un pressupost decent per fer grans coses. Les directores ens movem en produccions més mitjanes o petites, en produccions de les pròpies companyies. Cada vegada és més necessari que els grans centres decideixin donar espai a les dones i grans pressupostos per crear i veure què passa. Potser farem coses molt bones, algunes no tant i estarà bé perquè és el camí per aprendre. I en la mesura que errem també serem millors i més competitives.