«Faig la música que m’agrada, no penso ser un producte»

Amb 19 anys, Ariana Ramírez (Girona, 2004), amb arrels a Torroella de Fluvià, acaba d'editar el seu primer disc, Hysteria, un treball molt personal on bolca en deu cançons pròpies tot allò que la inquieta interiorment, com a jove i dona. «Tinc clar que em vull dedicar a això», confirma rotundament. Ramírez és un devessall infinit d’energia que ha trobat en la música un canal per bolcar-la. Diu que els directes l’entusiasmen i que ja disposa de la seva pròpia banda per fer concerts.

D’on neix Hysteria?

Vaig passar una ESO bastant dolenta i un dia el psicòleg, veient que em costava parlar, em va dir que provés d’expressar-me d’una altra manera. I jo, escoltant les meves cançons preferides, veia que explicaven què em passava a través d’elles. Així vaig pensar a explicar les meves, de coses. Un dia, el 2020, asseguda al sofà, vaig agafar la guitarra i vaig buscar paraules i metàfores per dir el que sentia. Em va anar molt bé, va ser molt terapèutic.

Hysteria és el nom del disc. També d’una de les cançons. Per què l’has escollit?

Perquè Hysteria el resumeix. En aquest disc tractem temes bastant tabú per la societat: parlem de violacions, salut mental... Hysteria ho engloba tot, és una cançó que, quan l’escoltes, t’adones que estic dient coses molt maques, que està molt bé, però també altres que no. És com el disc, un daltabaix, tant pots trobar una cançó d’amor molt maca, romàntica, com tot el contrari. És com un lloc per als adolescents, sobretot noies que han estat tractades de boges, histèriques, i és plasmar tots aquests sentiments dins del disc i mostrar que és normal, que no passa res, que no està malament ser una boja (riu).

Com és el procés d’escriptura?

De primer identifico la meva emoció. Em sento trista quan recordo què em va passar. A través de metàfores o buscant altres lletres... Lana del Rey és la meva màxima inspiració. Jo vaig començar a escriure gràcies a ella. Em miro lletres, ho ajunto tot, agafo la guitarra, perquè m’agrada compondre amb ella. Sense melodia em costa fer una lletra. Començo a unir frases, no m’agraden, busco quina paraula pot anar bé, quina expressió en anglès està més encertada i ja tinc la lletra. Després vaig a l’estudi on Marc Vilalta i Fèlix Parrado, que són els meus productors i músics, em fan suggeriments per fer-ho més elaborat.

Has definit aquest treball com un tros de la teva ànima.

Sí, totalment, és la meva vida plasmada en un disc.

Sembla com el camí que has emprès tenia aquest destí.

Totalment. Per a mi, aquest disc vull que sigui com una abraçada a les noies joves, que entenguin que a mi també m’ha passat, que no estan soles i que està bé que se sentin així. O que vigilin amb certes situacions.

En quin estil et sents còmoda?

En cap, sóc bastant caòtica en la meva vida. No podia fer tot el disc d’un sol gènere perquè la primera cançó no em transmet el mateix que la tercera. Potser a la primera vull un jazz i a la tercera un rock. Soc molt expressiva i si no veig una coherència tant musical com lírica no m’agrada. No et faré un reggaeton, però em moc més per la cosa alternativa.

Quin paper hi juga Edgard Massegú en aquest treball?

Ha fet la portada i sempre m’ha donat molt suport en el sector de la música perquè em coneix des dels catorze anys, és la meva mà dreta, la inspiració.

Actitud generosa perquè la música és un món complicat, no?

Molt, i més quan tens dinou anys i la gent no et pren seriosament, subestimen als joves. A més, la música s’ha convertit en un producte no per ser gaudit sinó per consumir a les discoteques, als bars. És música ràpida, no està feta amb carinyo, que és el que jo no volia. Vull fer la música que m’agrada, no penso ser un producte.

Quin viatge més emocionant.

És increïble, és treure moltes emocions, coses amagades. I treballes molt fort per fer això, és una feina quasi mai agraïda ni recompensada com es mereix.